Si comparem una imatge aèria de finals dels 80 amb una actual, el que trobem és que la superfície que s’utilitzava com a petits horts, normalment per a consum propi, ha disminuït dràsticament, i no és que els ciutadans decidissin mica en mica abandonar aquesta pràctica, l’origen del descens ha estat la urbanització d’aquests terrenys, tan públics com privats, sense que l’administració local fes res.
Aquests tipus d’horts sempre han existit on hi hagués un tros de terra sense ús, i sobre tot si eren moments de fam, com després de la Guerra Civil. Els horts que es van crear als voltants de Bellvitge i d’altres llocs de l’Hospitalet pot ser també tenien aquest origen heredat d’aquell moment, però el que és segur és que gran part de les persones que va deixar el mon rural per buscar una vida millor a la nostra ciutat els portava a la maleta.
Deixar una infància i joventut al camp i de cop entrar, per exemple, a les cadenes de muntatge de la SEAT amb llargues i monòtones jornades era dur, feia sortir d’aquesta maleta, d’aquesta caixa de records, l’olor de la terra, el seu tacte, els coneixements transmesos al llarg de generacions. Qualsevol espai era bo per transformar-lo en un lloc de serenitat, encara que la terra fos dolenta, encara que donés molt menys del treball que rebia; però aquell treball diari i els seus fruits compensava les hores inacabables a la fàbrica.
D’altra banda “tot eren camps”; així definien els nostres pares l’Hospitalet de quan van arribar. Aquesta ciutat fins fa realment pocs anys era una potència agrícola a la que mica en mica la indústria a anat guanyant tot el terreny. Aquest mon agrícola ha estat esclafat, pràcticament no en queda ni el seu record, sols s’ha conservat, com un miracle, el reducte de Cal Trabal, i ja veurem quan de temps.
Aquestes paraules pretenen dir que aquí els horts urbans tenen un sentit més enllà dels avantatges que tenen a tot arreu, que la terra es troba dins de l’ADN d’aquesta ciutat i de nosaltres mateixos.
