Martinets blancs a Bellvitge

Les fotografies són de novembre/2009 i el text de Jordi Comellas al Regió7: “La imatge del martinet blanc és la d’un ocell gros i elegant quan camina per dins l’aigua i espectacular quan alça el vol o aterra amb les seves immenses ales desplegades. El seu color blanc immaculat contrasta amb el negre del seu llarg bec i de les seves cames i amb el groc dels peus.

El martinet blanc pertany a la família dels ardeids i és de mida mitjana, semblant a l’esplugabous, del qual es diferencia pel color del bec i les potes, i perquè té una mida superior, ja que pot arribar a fer fins a més d’una seixantena de centímetres d’alçada i pot tenir una envergadura superior als cent centímetres. També es pot arribar a confondre amb l’agró blanc, més escàs, i també més gros i amb els peus negres i el bec ataronjat.

Quan vola, ho fa amb el coll encongit a les espatlles en forma d’essa i amb les potes totalment estirades És un altre d’aquests ocells que fa uns quants anys només es podia veure de pas de manera esporàdica i que des de fa un quant temps s’ha fet habitual al llarg del riu Llobregat, sobretot al Bages i al Baix Llobregat nord, on en alguns indrets se’l pot veure al llarg de tot l’any. A la resta de la Catalunya central, se’n poden veure exemplars de pas en les seves migracions, generalment entre els mesos d’abril i maig i a l’octubre. A Catalunya, des de fa una trentena d’anys, nia al delta de l’Ebre i als aiguamolls de l’Empordà i, més recentment, a l’aiguabarreig del Segre i el Cinca.

Els exemplars adults presenten a l’estiu un llarg plomall al clatell i un grup de plomes ornamentals al pit i a l’esquena. Des del segle XVII fins al XIX aquestes plomes ornamentals van ser molt utilitzades per decorar barrets, fins al punt que fins i tot se’n van arribar a muntar granges. Aquesta va ser una de les causes que la seva supervivència arribés a estar en perill, fins que es van promulgar lleis per a la seva conservació.  En aquests moments, tot i que se n’ha incrementat el nombre, es troba en una situació propera a l’amenaça, bàsicament per la destrucció dels ambients humits que freqüenta.

Se’l pot veure en ambients aquàtics, als marges dels rius, llacs i embassaments,  amb vegetació poc densa i alta, on s’alimenta de peixos, granotes, rèptils, amfibis, crancs, cucs i insectes. Com a la resta d’ardeids, amb els quals comparteix territoris, se’l sol veure descansant damunt del tronc d’un arbre, o llargues estones quiet, amb els peus dins de l’aigua, o fent lentes caminades tot removent el fang amb els peus fins que descobreix alguna presa que intenta capturar amb el seu llarg i potent bec, semblant a un arpó”.