Associació de Veïns de Bellvitge

febrer 18, 2010

23.04.1989 Aquell dia l’autobús no s’escapava

Hem trobat aquestes imatges, juntament amb d’altres, dins un repàs exhaustiu de la història de les línies d’autobús a l’Hospitalet de Llobregat

El día 24 de abril de 1989 se inauguró el nuevo servicio de autobuses del Hospitalet que funciona actualmente. Era nuevo todo en la empresa: líneas, autobuses y cocheras. Hasta esta fecha Barcelona Transport tenía la concesión del transporte público urbano en la zona, pero las deficiencias en la prestación de los servicios, el incumplimiento de los horarios y la baja calidad de los autobuses provocaron contínuas protestas de los vecinos de l’Hospitalet, que llevó al Ayuntamiento a tomar la decisión de retirarle la adjudicación de las concesiones y convocar concurso público para prestar los nuevos servicios según los esquemas elaborados por el Ayuntamiento.

Transports Lydia fue la empresa escogida para realizar estos nuevos servicios. En aquellos tiempos, la joven empresa tenía a su cargo la explotación de dos líneas urbanas de Barcelona que subian a Torre Baró (77 y 93), servicio que realizaba con autobuses Monotral ex-TB serie 1900 y microbuses Ebro ex-TB serie 4000.

El esquema de la red se realizó planteando dos líneas urbanas (1 y 2) y otras dos interurbanas (L10 y L12). Las nuevas líneas tenína una gran correspondencia con las antiguas de Barcelona Transport. Así la línea 1 equivalia a las antiguas líneas 1 y 6 juntas; la nueva línea 2 era la antigua línea 15 con una pequeña modificación; la nueva línea L10 era la antigua L22 prolongada y la nueva línea L12 era identica a la antigua línea 2.

Las primeras tarifas fueron de 55 pesetas los laborables y de 60 pesetas los festivos. Además se creo una nueva tarjeta multiviaje metropolitana, la L1, válida para las cuatro nuevas líneas.

Respecto al material movil, el día de la inauguración del servicio, el parque estaba formado por 19 autobuses Pegaso 6420 decorados exteriormente en blanco y verde, según el esquema unificado de la Entidad Metropolitana: delante y detras en verde y los laterales blancos con una franja negra en las ventanas y una franja verde debaja de éstas, donde estan los rótulos de la Entidad Metropolitana del Transporte y de la empresa en color blanco. Los primeros coches estan numerados con la serie 8900 (ya que se compraron en el año 1989) del 8901 al 8919. Las matrículas son correlativas desde el primero (B-7123-KC el 8901) hasta el último (B-7141-KC el 8919). Las cocheras se encontraban en la Gran Vía, delante de la Residencia de Bellvitge, en la mitad derecha de las cocheras de Poniente de Transportes de Barcelona, terreno cedido por esta empresa a Lydia.

Aunque en los primeros días de la nueva concesión se vieron circular autobuses de Transport Lydia y de Barcelona Transport, porque no estaban conforme con el cambio de concesión.

Anuncis

febrer 9, 2010

Cal Miquel del Ros,… quan tot eren camps

Els cercles taronges senyalen de dalt a sota: Cal Trabal, Cal Masover Nou i La Torre Gran. El cercle verd es troba on es situava Cal Miquel del Ros. L'Hospital de Bellvitge queda a la dreta i els camps que encara es veuen són el que queda de la Marina de l'Hospitalet de Llobregat, ja sabeu que en gran part en perill de desaparició. Si piqueu es fa més gran!

Cal Miquel del Ros era una antiga vaqueria que als anys 30 era propietat de Juan Viñals Segales. A la Vanguardia del 12 de gener de 1935 es pot llegir sobre un incendi a una de les quadres i que va causar pèrdues per 5000 pessetes.

Quan van fer aquest tram de la ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer per sempre però encara tenim algunes fotografies.

Cal Miquel del Ros del llibre "Cop d'ull als Motius de L'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Segons diu el llibre, la fotografia és propietat de l'Elena Viusà i Vinyals

Cal Miquel del Ros del llibre "Una mirada a la Marina d'ahir" (1980) de Francesc Marcé

gener 7, 2010

Cartell d’un mitin del PSC a les eleccions de 1982

Rebuscant per internet hem trobat al Dipòsit Digital de Documents de l’Universitat Autònoma de Barcelona aquest document històric sobre una festa-mitin del PSC al barri per les eleccions generals de 1982 (a l’enllaç podeu trobar altres documents d’altres partits polítics de l’Hospitalet d’aquella època. Aquest del PSC de 1979 per les primeres municipals també és molt interessant, parla de les zones verdes, de recuperar terreny a les immobiliaries, de les rates a Bellvitge,…  o aquest d’Alianza Popular per les mateixes eleccions, o també aquest de la Coordinadora de Dones de l’Hospitalet)

Juliol 16, 2009

Fotografies de Mauricio Martinez Espada de la construcció de l’hivernacle i la rosaleda del passeig de Bellvitge

El dia 22 de desembre de 1985, l’alcalde Juan Ignacio Pujana inaugurava el passeig de Bellvitge davant d’uns dos mil veïns. Les obres van costar 36 millions (0 38, o 60 segons la font de consulta), i van consistir en el famós “pirulo”, un hivernacle (primera imatge) on es donarien classes de jardineria i serviria d’hotel de plantes, el primer d’Espanya,  per quan els veïns fossin de vacances. Aquesta va ser una idea del regidor del districte, Francisco Pareja, i tenien una planta carnivora i tot. L’hivernacle es va inagurar amb un concert de piano i flauta a càrrec de Paulino Peña i Carmen Vila.

També es va fer un espai amb columnes on hauria una rosaleda que envoltaria una font ornamental; també sis pistes de petanca, així com a una zona de jocs infantils.

El dia de la inauguració el Grup Ecologista de Bellvitge va reclamar amb una gran pancartaja que volien menys rajoles i més zones ajardinades. Es van queixar de que qualsevol proposta que feien durant el projecte i les obres era refusada i que no van comptar amb ells pel disseny de la plaça. La placa que ara es troba al “Paseo de la Baldosa” és seva, concretament la va fer Miguel Segovia Aparicio, que en aquell moment formava part.

obrespasseig5p

obrespasseig1p

obrespasseig2p

obrespasseig4p

obrespasseig3p

Juliol 14, 2009

Boletín informativo de la AVV de Bellvitge de junio de 1981

vozdebellvitgejunio1981En este número de 1981 se reclamaban los equipamientos que estaban previstos en el Plan Parcial, todos actualmente ya conseguidos menos la escuela de formación laboral, se reclamaba pública, pero nunca se hizo.

Se hace un merecido homenaje al recien fallecido Felipe Cruz, un gran luchador en todos los frentes.

El grupo de trabajo de urbanismo hace un largo listado de las cosas pendientes. El barrio estaba patas arriba!

La AVV organiza el primer campeonato de fútbol sala de veteranos

Desde  el grupo de trabajo de sanidad. se reclama un ambulatorio y más farmacias, las existentes impiden que abran otras nuevas para evitar competencia. Los vecinos han tapado el canal pero siguen apareciendo ratas

Se crea el grupo de trabajo de la secretaría social y se presentan sus objetivos.

Los vecinos también tienen su espacio para escribir y hay cuatro cartas, sobe la crisis, sobre el futuro del barrio, sobre la falta de centros recreativos y sobre el golpe de estado.

Juny 20, 2009

Primer local de l’AV de Bellvitge

Filed under: Anys 80,ASSOCIACIÓ,HISTÒRIES — AVVBellvitge @ 12:02 am
Tags: , , ,

Avui mostrem unes imatges de principis del anys 80 del primer local de l’actual AV, estava a tocar de la Rambla Marina, al costat de la sortida del metro de la Flama. Abans era un antic pis mostra que feia servir l’immobiliaria i que l’AV compartia amb la Sociedad Pajaril de Bellvitge

avvantiguaedifici1

avvantiguaedifici2

avvantiguaedifici3

Mai 20, 2009

L’edifici de Tefrinca ja està derribat

L’edifici de Tefrinca era l’únic de tipus industrial que existia al territori actual del barri de Bellvitge. No és que fos un gran edifici ni tingués res d’especial, però estava allà, abans del riu, a l’esquerra quan vas cap al Prat de Llobregat,… era part del paisatge.

plano

Google Earth, novembre de 2007

Avui ja està al terra, expropiat pel Consorci de la Gran Via,  i ni idea de si faran un hotel, un concessionari, una autovia de camions,… o el que sigui. Hem rebuscat per internet una estona a veure que trobàvem d’aquest lloc i la veritat és que hem trobat coses diguem que curioses.

IMG_9698p

08.05.2009 - Ja havien tret el cartell de Tefrinca i havien començat a retirar el fibrociment de la teulada.

Tefrinca (Técnica del Frío e Indústrias Cárnicas), ara a Castellbisbal,  es va fundar al febrer de l’any 1983 per part dels treballadors de Hans T. Möller SA, que va fer suspensió de pagaments al setembre de l’any anterior amb un passiu de 526 milions.

Hans T. Möller, va ser el cònsol de Noruega a Barcelona als anys 10-20 (va morir el dia 05.02.1930 als 67 anys), es va dedicar a la venda de cotxes, primer de la marca ITALA i després de l’Alfa Romeo (va ser el cap d’equip d’Alfa Romeo al Rally Nacional d’Automòbil del RAC de 1928), i també va ser representant de maquinària, entre d’altres mercaderies, dels països escandinaus. La primera referència d’ell que trobem a internet és del 12 de febrer de 1898 quan l’hi arriben 20 barrils de cervesa des d’Alemanya.

Quan ell va morir l’empresa va continuar, i a l’hemeroteca de la Vanguardia existeixen molts anuncis  dels productes que representava. La primera vegada que surt la direcció de l’edifici de la fotografia creiem que és a l’any 1951 ja que diu “Factoria: carretera del aeropuerto”, així que pot ser que sigui d’aquella època,… i res més, publicitat:

conjuntanuncis

Anuncis trets de l'Hemeroteca de la Vanguadia.

Abril 7, 2009

En tiempos de crisis – 1985

Filed under: Anys 80,HISTÒRIES — AVVBellvitge @ 5:41 pm
Tags: , , , , ,

Ya hace casi 24 años de este artículo del diario El Pais, pero está bien recordar ciertas cosas y más cuando existen similitudes entre aquel momento y el nuestro.  Quizás a nosotros no nos afecta, pero si esto está sucediendo de nuevo, los actuales protagonistas nos los encontramos cada dia en el supermercado, en la parada del autobús, en el colegio de nuestros hijos,… en el ascensor.

La guerra sucia del trabajo negro

La actividad sumergida enfrenta a las vecinas de Bellvitge en el cinturón industrial de Barcelona

ENRIC BASTARDES – Barcelona – 05/05/1985

Primero fue en Mataró, luego en Cornellà y ahora en Bellvitge. Es la guerra entre vecinos por culpa de actividades económicas sumergidas y trasladadas a los hogares obreros. No es un trabajo espontáneo, improvisado por la necesidad y el paro. Es una planificación impulsada por empresas aparentemente desaparecidas que siguen operando con márgenes de beneficio infinitamente superiores y sin compromisos contractuales ni fiscales. Pero si los conflictos laborales y sindicales dejan de ser problema para el empresario emboscado, las luchas internas entre vecinos aparecen como una nueva forma de conflictividad social.

En Bellvitge todo es posible; hasta encontrar piso. Algunas viviendas quedaron vacías a consecuencia de las últimas reestructuraciones de SEAT. Las indemnizaciones fueron suficientes como para intentar la nueva aventura de retomar al pueblo de origen y montar un pequeño negocio. En tiempos de paro se resiste mejor en zonas agrícolas que en suburbios industriales. En Bellvitge siguen sobreviviendo unos 40.000 habitantes.La vecina del quinto de uno de sus bloques de viviendas era empleada de una empresa de confección textil. Como algunas más del barrio, perteneciente al municipio de l’Hospitalet de Llobregat. La empresa, un buen día la sorprendió con la noticia de una inmediata debacle y con el cuento de la lechera.

willcox-gibbs-style-500-4-overlock-stitch-machineLas dificultades de la empresa obligaban a un cierre inmediato. Pero sin alarmas. Ni siquiera sería preciso indemnizar ni nada. Como el empresario no deseaba perjudicar a nadie y era muy imaginativo, le propuso de inmediato ofrecerle trabajo a domicilio y pagarle a tanto la pieza confeccionada. Le llevarían las telas cortadas, le dejarían en depósito una máquina idéntica a la que utilizaba normalmente en el taller. No le podrían pagar mucho pero tendría tanto trabajo o más del que pudiera realizar sin parar durante 24 horas sobre 24.
Trabajo para todo el barrio.

Dentro de la gravedad de la situación, la perspectiva no era tan grave como quedarse en la calle y sin trabajo. Si no aceptaba, ella y otras compañeras del taller, la empresa tendría que declararse en quiebra y quién sabe si sacarían un duro del desaguisado.La ex empresa le trajo la overlock a casa y en la misma furgoneta una primera partida de piezas cortadas. “Cuando estén terminadas nos llama a este teléfono, las recojemos y le traemos otra partida”, le dijo el encargado de siempre. A los pocos días el trabajo podía aumentar, “hay trabajo para todo el barrio, dígaselo a las vecinas que quiera. Usted hará de intermediaria y repartirá el trabajo como más le convenga”.

Nuevas máquinas eran instaladas en casa de otras vecinas. Las antiguas empleadas del taller desaparecido se convierten en cabeza de puente. Unas pocas vecinas organizan una auténtica red de trabajo negro. Las furgonetas vienen y van, varias veces por semana. El sueldo es bajo y para sacarse un jornal entre las 15.000 ó 20.000 pesetas semanales hay que trabajar duro y muchas horas. La vecina que se entusiasma con un salario complementario para la familia pide más tarea. Alguna también reclama estar mejor pagada y pierde su cupo en el reparto.

La vecina del quinto empieza a pensar que el conjunto del trabajo que se realiza en el barrio supera con creces el que se hacía en el taller que amenazaba con la quiebra. Pero, en estos casos, pensar puede ser un mal negocio. Se lo cuenta al encargado convertido en chico de los recados y pierde la overlock y su cuota sumergida de participación.

Su sensación de haber sido estafada, su reflexión en tomo a lo sucedido en los últimos meses, la envidia a la vecina que se ha quedado con su parcela de pastel -“ella, que ni siquiera era empleada del taller desaparecido”- todo, tanto y a la vez, es suficiente para perder la serenidad. Empiezan las discusiones en la escalera, la enemistad con la vecina que pocos días antes se mostraba tan agradecida porque le proporcionaba trabajo.

Un día pierde los nervios y comienzan las denuncias a la delegación de Hacienda por trabajos ocultos y no declarados. Cunde el pánico. Las peleas llegan a las manos y a los pelos. El avispado furgonetista detecta que algo está pasando y no tarda en retirarse de la zona y largarse con las máquinas y las partidas de telas cortadas o otro barrio del extrarradio barcelonés. “Ustedes se lo han perdido, hay mucha gente con ganas de trabajar”. El encargado recuerda que le contaron que esto ya había pasado en Mataró y también en Cornellà. Son servidumbres del trabajo sumergido.

Març 27, 2009

Carrer de l’Ermita

Filed under: Anys 80,HISTÒRIES — AVVBellvitge @ 12:26 am

varios-ambulatorio2

varios-ambulatorio3

varios-ambulatorio1

Fotografies del carrer de l’Ermita de Bellvitge de data indeterminada, en tot cas el parking que existeix a aquesta zona és va començar a construir a l’any 1993 i l’ambulatori es va construir posteriorment. El CIJB és de l’any 1982,… si algú las pot situar temporalment, endavant.

Març 3, 2009

Els Airgam Boys es feien aquí al costat

airgam21Quan era petit una de les joguines que més m’agradaven eren els clicks de famobil (ara playmobil), això era a finals dels anys 70 i acabaven d’aparèixer amb molta força. Eren una alternativa molt més barata als Geypermans o Madelmans, més grans i complexos, i que van acabar desapareixent a la primera meitat dels anys 80.

Els clicks van vindre d’Alemanya a l’any 1976 de la ma de l’empresa Famosa, però no va tardar molt en arribar la competència espanyola, al mateix any van aparèixer els Airgam Boys d’Airgam, al 1978 els Coman Boys de Comansi,  o ja a 1980 els Chiquivalines de Chiquival, també en mig es podien trobar els Play Big o Cefa Boys de Cefa, els Boybis Movils de Jecsana i altres,… tots aquests últims a Bellvitge van tenir pot ser menys acceptació.

Els Airgam Boys mesuraven 8,5 cm en front dels 7 cm dels Clicks, i tenien un disseny menys minimalista: tenien nas, moviments independents en els canells, mans i cames, podien caminar, xutar,  sostenir objectes amb les mans,  no sols tenien una disseny de cara,… (podeu trobar molta més informació sobre el seu disseny a aquesta pàgina).

“Airgam Boys, juguete español para los niños del mundo” aquest era el lema de l’empresa fundada als anys 50 pels germans Jordi i Josep Magrià i Deulofeu (Airgam és Magrià al revés) i que vam tenir al costat de Bellvitge, a la Carretera del Mig, núm. 157, fins que va suspendre pagaments a principis de l’any 1987 , i va desparèixer. Encara així es pot veure el ròtol de l’empresa per ambdós costats del seu edifici, que ara sembla una torre de comunicacions.

4432098Recordo que quan tenia uns 11 anys, que t’agradessin els Clicks o els Airgam Boys era com ser del Real Madrid o del Barça, eren o els uns o els altres, i moltes vegades a les històries que imaginàvem les dues joguines eren enemigues entre elles, i per mi lògicament els bons eren els Clicks, més petits i simpàtics, pot ser també menys bèl·lics, més infantils,… Però encara així, encara que no m’agradaven, anava amb els amics als contenidors de l’Airgam a rescatar qualsevol peça, una ma, un braç, una cama,  que després canviava al pati per altres peces de clicks,… vam crear molts Frankensteins, encara més lletjos que el de la foto.

Moltes vegades quan anàvem per la fàbrica ja havien passat altres nens i al contenidor ja no quedava res. Recordo també que hi havia un vigilant del que teniem molta por i alguna vegada havíem sortit corrent quan ell sortia cridant. També crec recordar que, suposo que farts,  un dia el contenidor va desaparèixer, i després nosaltres.

Fa un moment he llegit al Bloc d’Aquella Maravillosa Infancia que “la vida no és la que un va viure sinó la que un recorda”, es a dir, que pot ser sense adonarme m’he inventat alguna cosa,… però de totes formes és la meva vida,… i la vostra?, vau estar allà?

Pàgina següent »

Bloc a WordPress.com.