Associació de Veïns de Bellvitge

Desembre 14, 2009

Primer disseny del barri de Bellvitge

Fa uns mesos vam mostrar el que consideràvem el primer disseny del barri de Bellvitge, ara hem trobat un altre, que per la data de publicació necessàriament és anterior, les imatges que veieu aquí es van publicar al 1956, al núm. 27 de la revista Cuadernos de Arquitectura, i  l’altre projecte te data d’aprovació d’abril de 1960, això vol dir que haurem de corregir el text de l’entrada anterior,… (el posarem en quarantena)

Aquestes impressionants fotografies són de la maqueta del primer Bellvitge. Aquest Bellvitge molt més dens i amb edificis de menys alçada va estar al cap dels tècnics i gobernants de l’època des de 1955 fins a 1960. Aquest període va anar més o menys així:

El 20 d’octubre de 1955 la Comissió d’Urbanisme de Barcelona va aprovar el “Plan de adquisición de terrenos a los fines de poder ofrecerlos urbanizados a las personas y Empresas interesadas u obligadas en la construcción de viviendas, de acuerdo con las disposiciones que regulan el Primer Plan Nacional de la Vivienda. entre los terrenos escogidos figura el llamado Polígono de Bellvitge”

El 3 de desembre de 1955 s’encarrega la redacció del Pla d’ordenació urbana del polígon, desprès de que van rebutjar fer-ho els tècnics municipals, als tècnics de la Gerencia del Pla Comarcal, Antonio Perpiñà Sebrià (arquitecte), Aurelio González Isla (enginyer de camins) i José María Puchades Benito (enginyer industrial)

El 20 d’abril de 1956 la Comissió d’Urbanisme aprova inicialment el pla i el deixa a informació pública i es reben unes deu esmenes. A l’agost s’envia el pla a la Jefatura de Obras Públicas, i a l’octubre a la Confederación Hidrogràfica del Pirineo Oriental per que facin el seu informes.

El 21 de febrer de 1957 es realitza la suspensió per un any del atorgament de llicències de parcel·lació i edificació al Polígon de Bellvitge.

El 31 d’octubre de 1959, Inmobiliaria Ciudad Condal SA demana redactar de nou el Pla. El 21 de novembre de 1959 la Comissió d’Urbanisme accepta que es redacti un nou pla per l’immobiliària, que és el que vam mostrar equivocadament com a primer, i que com es pot observar és diferent a l’actual Bellvitge.

Desembre 8, 2009

Poema a l’ermita de Bellvitge

Poema manuscrit de Ramón Fernández Jurado (veí de Bellvitge i Diputat socialista al Parlament de Catalunya) titulat “A l’ermita de Bellvitge”, febrer 1977. L’hem extret de la web de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat on podeu trobar altres documents molt interessants.

Novembre 26, 2009

La Bòbila de Joan Junyer (Post recuperat del dia 22.08.2008)

Filed under: Anys 90,Art,HISTÒRIES — AVVBellvitge @ 12:01 am
Tags: , , , ,

Joan Junyer (1904-1994) és l’autor de l’escultura que es troba al encreuament entre la Rambla de la Marina i la Travessia Industrial, a la plaça d’Amalvigia.

L’escultura no es diu “La Sardana”, com popularment es coneix al barri, sinó “La Bòbila” i es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament.

El dia 25 de juny de 1992 se inagura La Bòbila. Portar a la realitat el projecte va resultar laboriós per la complexitat de trobar uns forns amb les dimensions adequades,  va ser necessari adequar la tècnica i el dibuix de les planxes a la mida dels forns.

Joan Junyer és una de les principals figures de la vanguardia catalana, però també és de les més desconegudes i oblidades ja que va viure molts anys fora, principalment als Estats Units. Al MOMA de Nova York el defineixen com a “artista americà nascut a Catalunya”.

Fotografies extretes del llibre “Joan Junyer. Assaig Biogràfic”, realitzat per Josep Miquel García i Fina Duran. Editorial Mediterrànea, Barcelona, 2004 (ISBN: 84-8334-537-4). Les dades han estat extretes del mateix llibre i d’un article de RevistadeArte.com

Novembre 19, 2009

Ca l’Anguilero (post recuperat del dia 03.08.2009)

desembocadurariu

Recorregut final del riu Llobregat a l'any 1912. Josep Salvany i Blanch, Fons Fotogràfic Salvany. Biblioteca de Catalunya.

ca l'anguileror1i2

Postals de Casa del Anguilero del llibre "Imatges retrospectives de la Marina" de Julio Baños Soria

Ca l’Anguilero, Cal Anguilero, Casa Anguilero o Casa del Anguilero era una masia que es trobava a tocar de la llera del Llobregat, a la Marina de L’Hospitalet, que feia de restaurant,  i era famosa pels menjars d’anguiles i els sucs de la cocció d’aquestes (1)

Els fruits de les terres de cultiu properes a la casa, la pesca al riu i la caça als camps propers eren la matèria prima del menjador.

Els diumenges els amos feien excursions pels caçadors que volien anar a caçar a la Podrida i Cal Arana, desprès a mig dia tornaven i menjàvem al restaurant. Hem deixat el text d’una d’aquestes excursions a principis de segle.

L’hemeroteca de La Vanguadia i a altres documents de les primeres dècades del segle XX es troben plens d’anuncis d’excursions que s’organitzaven a Barcelona per anar-hi. Venien en  moto, en bicicleta o caminant, moltes vegades des de Casa Antunez on parava el tramvia; creuaven les platges de Can Tunis o de la Marina,  i paraven a Ca l’Anguilero per dinar.

I així va ser durant molts anys fins que la gran riuada del dimarts 25 de setembre de 1962 se la va emportar juntament amb part de les terres. Avui es trobaria a on el Passatge de Suez del ZAL es troba amb la llera antiga del riu. Podeu veure també la seva situació a aquest plànol de 1914, ja publicat el dia 23.07.2009

Anguilerolosdeportes17121904“A la desembocadura del riu Llobregat hi havia de tot, l’aigua baixava molt neta i en l’últim tram del riu hi havia molts llobarros, llíseres, carpes i moltes anguiles, i és clar, jo amb la meva barca passava les hores pescant” (…) “Fa molts anys que no queden anguiles al riu. Abans el riu era un indret de vida amb molts ocells, peixos, caragols i demés animalets, donava gust passejar per les riberes. Ara això s’ha convertit en una claveguera, i els pocs animalets que hi volten, com les focheres i els ànecs marxen fugint de la fortó de les aigües. Això fa vint anys que es va acabar; el que abans era vida, avui és mort. Ho sento jo, que he viscut tota la meva vida a la vora del riu, ara no hi vull mirar”(2).

A l’any 2004, al document D8 de la Planificació de l’espai fluvial de les conques del Baix Llobregat i l’Anoia (2004) menciona “Anguilla anguilla (anguila). Espècie que entra als estuaris de tots els rius europeus; la seva distribució es veu limitada per la presència de grans preses. A Catalunya l’entrada d’angules als rius es dóna de novembre a desembre. En les aigües dolces, la seva alimentació és omnívora i detritívora. Només s’ha capturat al Llobregat des d’Abrera fins a St. Vicenç dels Horts en densitats baixes o moderades (46–240 ind/ha)” (…)

Al febrer del 2006 es van traslladar uns 30.000 peixos que ocupaven la llacuna que es va formar a l’espai de l’antiga desembocadura del Llobregat, des del Pont de Mercabarna fins al mar. Va afectar a carpes, anguiles, llisses i llobarros; que es van retornar a diferents punts del riu. Les anguiles van anar des del pont de Mercabarna cap amunt (4)

De fet la població de l’anguila europea es troba en recessió des de fa anys, sols queda un 1-2% de la població original, degut a la captura il·legal, a la sobreexplotació i a que és un peix que no cria en captivitat. Existeix un Conveni CITES (Convención sobre Comercio Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Salvaje) de l’UE  per tal de recuperar-la i es troba dins de la llista de WWF/Adena que va publicar al 2008 com a espècie a protegir. Si voleu conèixer més

Altres documents consultats:

  1. Camps, Josep. Un litoral perdut, del Cap de riu al Remolar, V Curs d’Historia del Prat, Amics del Prat, 2000
  2. Miñarro, Juan. Entrevista a  Ramon Lluch Rigola, Revista Delta Llobregat, núm. 213, julio-agosto 1997
  3. Hemeroteca de la Vanguardia,… diversos diaris 1906-1921
  4. Vilaweb, La Generalitat comença a traslladar els 30.000 peixos que viuen en el tram afectat per la canalització del Llobregat, Europa Press, 17.02.2006
  5. El escrit “Excursión á ca l’Anguilero” de M.Artemán és de la publicació Los Deportes del 17.12.1904

Novembre 8, 2009

La tristíssima història dels murals de Commeleran (post ampliat)

commeleranfamiliacuyas

Institut Cartogràfic de Catalunya. Familia Cuyas, anys 60

Aquest segle l’ermita de Bellvitge es va restaurar tres vegades als anys 1958-60, al 1977 i al 1993. Avui parlarem d’alguns aspectes de la primera, que va estar originada per la seva destrucció als inicis dela Guerra Civil, el 19 de juliol de 1936. Finalitzada la guerra, amb l’objectiu de reconstruir i revalorar l’ermita i el seu llegat artísitic i monumental, es va formar el Patronat de Santa Maria de Bellvitge, que estava presidit al moment de la restauració per l’alcalde de la ciutat, Ramon Solanich Riera i el reverend Josep Homar Duran, aconsellats pel mossèn Manuel Trens encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal, Manuel Puig Janer, el qual, a més de reconstruir la capella, hi afegí uns porxos a tramuntana i a migdia, i la decoració interior al pintor Joan Commeleran i Carrera que va pintar uns murals a l’absis i parets frontals de llevant.

Segons el llibre Abans de L’Hospitalet “Les obres es van finançar gràcies a intensives campanyes de recollida de donatius, que van afavorir l’organització d’actes diversos com ara subscripcions, exposicions i d’altres activitats. Van ser moltes les families de la ciutat que van fer donacions importants, com els Campreciós, que van donar una campana, o els Layola Rovira, que van regalar la font”

Segons La Vanguardia del dia 13 de desembre de 1960: “Mucho se ha llevado ya a término, limpiándose ei edificio de sus construcciones parasitarias, decorándose él arco triunfal y el fondo del ábside con unas magníficas pinturas de Juan Commelerán y terminando otros detalles. Pero falta más aún, y a fin de obtenerlo ha sido abierta una suscripción, que no hay duda ha de ser cubierta con espontánea generosidad por entidades y particulares. Pero además siendo la ermita de Bellvitge uno de los lagares más simpáticos y entrañables para la devoción y el solaz de los barceloneses, que acuden allá muy a menudo y especialmente el lunes de Pascua, los dias de San Isidro Labrador y el día de Santa María de Bellvitge, Que es el 8 de septiembre [La festa major de Bellvitge conserva aquesta data], aparte de todas las demás fiestas de precepto, a Barcelona se traslada el interés por la pronta restauración. Por ello se está preparando una exposición-subasta de dibujos de nuestros más renombrados artistas, que ¡os han cedido generosamente para la más pronta recaudación de los fondos necesarios. La subasta tendrá efecto el día de cierre de la exposición de dichos dibujos, que será inaugurada el próximo sábado en la sala de Galerías «Syra»”

Segons La Vanguardia del dia 03 de gener de 1961: “Sigue abierta en la sala de exposiciones «Syra». la exposición de dibujos cedidos por numerosos de nuestros mejores artistas a beneficio de la restauración de la bella ermita de Bellvitge. situada en Hospitalet de Llobregat. junto a la autopista de Castelldefels, y que es lugar de reunión de excursionistas y devoto centro de piedad para multitud de personas. Son particularmente devotos de ta Virgen de Bellvitge, además de los hijos y vecinos de la ciudad de Hospitalet, muchos ciudadanos barceloneses, habiendo sido testigo de esta devoción ¡as capillas que dedicadas a la misma existieren en las calles del Hospital y de !a Espadoria, La piedad por dicha imagen sé extiende igualmente a las poblaciones del Prat, de Cornella, de San Baudilio, de Gavá, de Viladecans, etc. De los dibujos expuestos —que son alrededor de 150— recordamos en este momento las firmas de Federico Lloverás, Rafael Benet, Bosch-Roger, Olga Sacharoff, Miguel Villa, Juan Commelerán, Jaime Mercadé, Evaristo Mora, Pedro Pruna, Juan Serra, Eduardo Castells, Emilio Ferrer, Grau Sala, José Obiols, J. Hurtuna, Tharrrats, Perrín, Surós, Oms, Maciá, Ollé Pinell, Florit, Aguilar Moré, Anita Sola de Imbert, Mes tres Cabanes, D. Caries, Grau Santos, Vidal Goma, José Granyer, Castanys, Passarey, Camps Arnau, José Simont, «Cese», etc., etc. y actualmente se siguen recibiendo todavía nuevas aportaciones. La mayoría de obras tienen señalados precios mínimos. Sobre este particular puede señalarse como revelador del interés del público, el que a los pocos minutos de la inauguración se ofrecieron 2.000 pesetas por un cuadro de Obiols,  que imcialmente estaba valorado en mil. La exposición permanecerá abierta hasta el día 12 de enero.”

Joan Commeleran i Carrera (Barcelona, 1902-Barcelona, 1992) va ser il·lustrador de llibres i paisatgista d’estètica naïf que es dedicà també als temes religiosos. Va pintar murals a l’església de l’Hospital de Canet de Mar, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Vilassar de Mar, a l’església de Sant Miquel de Montblanc, a l’església parroquial de Maçanet de la Selva, Santa Maria del Mar a Barcelona, a Sant Cugat, a Benissanet,…

“Pintura la suya, grave y meditada, empapada de una sensibilidad más adusta que meliflua, más autéticamente tierna que melindrosa, que si bien se hace cargo de los accidentes, los valores, las estructuras y los acordes del mundo real, se diría que éste no es para el pintor otra cosa que el vehículo por el cual se nos comunican sentimientos y sensaciones mucho mnás trascendentes” Així definia Juan Cortes la pintura de Commelerán a La Vanguardia del 26 d’abril de 1964.

Segons el llibre Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat una inundació “danyà notablement les pintures murals del presbiteri, però no van ser arrencades ni restaurades a la restauració de 1977, sinó que hom va permetre que es perdessin irremissiblement”  Segons l’Enciclopedia CatalanaUna part de les pintures que decoraven l’interior d’ençà de la penúltima restauració, de Joan Commeleran, han passat al Museu” [d’Historia de L’Hospitalet de Llobregat]. Segons el llibre Abans de L’Hospitalet van ser unes goteres les que van malmetre bona part de les pintures murals.

Actualment el Patronat de Santa Maria de Bellvitge no existiex però amb les mateixes finalitats existeix el grup “Amigos de la Ermita”, que es va crear com a grup dins de la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge després de la restauració de 1993.

A continuació unes imatges de la restauració copiades del bloc sobre l’historia de Bellvitge de Jose Serrano

commeleranjoseserrano2

"Pintura del arco triunfal en avanzado estado de ejecución-ermita Bellvitge 1960 - foto hoja parroquial". Com es pot observar, manca pintar el fons de l'ábside.

commeleranjoseserrano

Imatge del casament de Paquita Fontanals i Enric Prats, l'any 1960 - probablement copiada del llibre l'Abans de Mireia Mascarell, un llibre extraordinari amb 4000 fotografies de la nostra ciutat des de 1890 a 1965. ISBN: 84-95550-29-6. Editorial Efadós.

commeleranjoseserrano3

"restauración del campanario de la ermita de Bellvitge 1959"

estat actual

Aspecte actual, fotografia copiada de la web lamp.es

Una pregunta final: Algú sap per què  les  mares de deu de Bellvitge de 1914, de 1960, i l’actual son diferents? i aquesta d’aquí sota, que sembla la mateixa del 1960, on estava quan es va fotografiar?, l’altar és diferent,…

blog.lnk

Fotografia de l'altar de la Mare de Déu de Bellvitge, anys 50-60. Copiada d'un article a la venda al lloc web todocoleccion

Novembre 7, 2009

L’ermita de Bellvitge a l’estiu de 1936

bellvitge1936

abansermita1p-1937

A la fotografia es poden veure les obres de reconstrucció al 1937 que van continuar fins la restauració de 1958-60. Els ermitans que vivien a l’habitatge adossat a la capella, la Pepeta (ermitana des de 1897) i el seu fill Antonet Tobau, van salvar la imatge de la marededéu, guardada dins d’un feix de llenya durant tot el conflicte.Aquesta imatge fou retornada més tard i conduïda en processó des del poble fins l’ermita, on fou restituida després d’acabada la Guerra (Text i imatge del llibre “L’Hospitalet de Llobregat Recull gràfic 1890-1965” de Mireia Mascarell i Llosa ISBN: 84-95550-29-6)

Lamentablement es van perdre les capelles i el mobiliari que podeu veure a les següents imatges de 1914, copiades del Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya.

ermita1914-CAPELLA CENTRAL

Capella central, 1914

ermita1914-CAPELLA LATERAL

Capella lateral, 1914

Octubre 22, 2009

Primer disseny del barri de Bellvitge (En quarantena)

entero

Text per reescriure,… veure nova entrada del 14.12.2009

detalle1pdetalle2pdetalle3_detalle41

Els usos del sol que es descriuen al plànol de situació següent estan basats en el Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y Su Comarca, aprovat el 3 de desembre de 1953. Es poden observar moltes diferencies respecte al que existeix avui. Però es interessant que on la Plataforma per a la conservació de la zona agrícola de L’Hospitalet de Llobregat i contra l’especulació immobiliària demana que es conservi íntegrament la superficie de tota la zona agrícola, ja estava previst un gran parc urbà, des de Bellvitge fins al Llobregat i per sota de la Gran Via (Avenida de José Antonio Primo de Rivera), des del ferrocarril. La zona esportiva anava a un altre lloc, fins i tot les instal·lacions de la RENFE. El districte econòmic eren habitatges,…

situacion

Setembre 28, 2009

La furia destructora aún no tiene bastante

sebastiajuanarbo

Agost 24, 2009

L’historia no es pot expropiar

far llobregat

Diuen que no existeix la nostàlgia del que no s’ha viscut, però a mesura que anem llegint textos i anem veient imatges d’aquell temps en que existia una platja al nostre municipi, i a on ara sols trobem grans pedres per protegir els edificis industrials, apareix una mica d’això, podríem dir enyorança d’un paisatge perdut per sempre i que no hem pogut veure mai en viu.

Clar, a canvi d’aquestes platges, d’aquest paisatge, hem rebut prosperitat, qualitat de vida. Pot ser sense aquesta transformació Bellvitge no existiria; els nostres pares, o els nostres avis no haurien vingut mai a treballar a Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat no seria una de les ciutats més denses del món, pot ser tot seria diferent,…

En fi, l’únic que queda d’aquest paisatge litoral és el far, la farola del Llobregat, i a més ja no es troba a l’Hospitalet, fa ja quasi 90 anys que es troba a Barcelona, perdut dins del port entre multitud d’edificis i de dipòsits de combustible. Deshabitat, funcionant automàticament, enviant senyals lluminoses a vaixells que es guien per satèl·lit.

Avui mateix sortia un reportatge a TV3 sobre que diversos municipis catalans reclamen la gestió dels fars per poder obrir-los al públic. El Ministeri de Foment  està obert a parlar-ne, però creu que cal estudiar els usos que se’n vol fer. A Calella per exemple volen fer un museu i un centre d’interpretació, com el que ja existeix a un far del port de Tarragona.

Suposem que no es pot fer res amb aquest far, ens referim a res com un museu, un restaurant o encara que sigui un mirador;  es troba molt a prop d’activitats de risc com els dipòsits d’inflamables, i a més, qui voldria anar allà, en mig d’un entorn untraindustrial?

En tot cas considerem que és un edifici a protegir pel seu valor històric, al menys per la nostra ciutat.  Començant l’historia el dia 19 d’agost de 1566 quan es va col·locar la primera pedra de la Torre del Cap del Riu, defensa contra els corsaris i que es va aprofitar per construir el far, que va començar a funcionar el dia 1 de març de 1852.

A l’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es va expropiar i es va destinar a construcció d’un Port Franc mai realitzat, i pot ser ja no tenim drets sobre aquest lloc, però com diem al títol l’historia no es pot expropiar i part de l’historia del nostre municipi es troba representada a aquest edifici; l’únic rastre, juntament amb la zona agrícola de Cal Trabal, de l’antic paisatge de la Marina.

Pot ser podriem fer alguna cosa,…

far llobregat2

Les dues imatges  s’han copiat del bloc Vida Marítima on podeu trobar més informació sobre el far. Segons aquest Bloc: Foto 1. El faro de Llobregat. De la Revista El Mundo Naval Ilustrado. Año 1.901. Pag.445. Foto 2. Vista del faro del Llobregat en el año 1.867. (Foto Laurent). Del libro Faros Españoles del Mediterraneo.

A aquest mateix bloc podeu trobar les següents entrades relacionades amb el far i amb la Marina de L’Hospitalet de Llobregat que va ser expropiada al 1920:

Agost 19, 2009

Les finques expropiades de les marines

rm84471

Si piqueu es fa enorme! Copiat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Data:1911. Bellvitge limitaria amb el plànol a l'extrem superior esquerra.

Ja portem uns dies agafant-nos a l’historia de la Marina de L’Hospitalet per emplenar el nostre bloc, per ara no hi ha moltes notícies i tothom està de vacances, així que tornem una altra vegada al llarg espai de temps en que els blocs i torres de Bellvitge encara no havien aterrat com a OVNIs als camps de cultiu. Avui hem tret de l’Institut Cartogràfic de Catalunya un mapa de 1911 on es poden veure els límits de totes les finques que van ser expropiades per construir un Port Franc , aquell que mai es va arribar a materialitzar però va servir com a base de l’actual port i de la Zona Franca.

El plànol que vam mostrar el dia 23.07.2009 era de 1914, uns anys posterior, pot ser per això o per diferències a les fonts d’informació utilitzades hem trobat moltes variacions als noms de les cases, per exemple,  Casa Patirem es transforma en Casa Pelicán al de 1914. Tampoc queda clar la llengua que s’utilitza en cap dels dos mapes i sembla que escriuen els noms tal com sonen, i depèn de l’oïda de l’escriptor surt el que surt: Casas de Gardiman, en aquest seria Casa Gardimany, o la Casa La Grant, aquí seria Casa Lagran,…

No només surt la Marina de L’Hospitalet sinó que també la de Sants. Aquesta última ens porta des de la Riera Blanca (entre les finques “3 al 9” i la 24) cap a Montjuïc, on trobem Casa Antunez o Can Tunis. Pot ser també farem alguna entrada de la marina veïna: de l’hipòdrom, de l’estany del port, de les extraccions de sorra, de la Perla de la Mediterrània,…  i per que no de tot el Delta del Llobregat?!?,…  acabem de començar, mica en mica ens trobarem amb guerrillers, pirates, contrabandistes,… Tenim de tot!

« Pàgina prèviaPàgina següent »

Bloc a WordPress.com.