Associació de Veïns de Bellvitge

Agost 24, 2009

L’historia no es pot expropiar

far llobregat

Diuen que no existeix la nostàlgia del que no s’ha viscut, però a mesura que anem llegint textos i anem veient imatges d’aquell temps en que existia una platja al nostre municipi, i a on ara sols trobem grans pedres per protegir els edificis industrials, apareix una mica d’això, podríem dir enyorança d’un paisatge perdut per sempre i que no hem pogut veure mai en viu.

Clar, a canvi d’aquestes platges, d’aquest paisatge, hem rebut prosperitat, qualitat de vida. Pot ser sense aquesta transformació Bellvitge no existiria; els nostres pares, o els nostres avis no haurien vingut mai a treballar a Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat no seria una de les ciutats més denses del món, pot ser tot seria diferent,…

En fi, l’únic que queda d’aquest paisatge litoral és el far, la farola del Llobregat, i a més ja no es troba a l’Hospitalet, fa ja quasi 90 anys que es troba a Barcelona, perdut dins del port entre multitud d’edificis i de dipòsits de combustible. Deshabitat, funcionant automàticament, enviant senyals lluminoses a vaixells que es guien per satèl·lit.

Avui mateix sortia un reportatge a TV3 sobre que diversos municipis catalans reclamen la gestió dels fars per poder obrir-los al públic. El Ministeri de Foment  està obert a parlar-ne, però creu que cal estudiar els usos que se’n vol fer. A Calella per exemple volen fer un museu i un centre d’interpretació, com el que ja existeix a un far del port de Tarragona.

Suposem que no es pot fer res amb aquest far, ens referim a res com un museu, un restaurant o encara que sigui un mirador;  es troba molt a prop d’activitats de risc com els dipòsits d’inflamables, i a més, qui voldria anar allà, en mig d’un entorn untraindustrial?

En tot cas considerem que és un edifici a protegir pel seu valor històric, al menys per la nostra ciutat.  Començant l’historia el dia 19 d’agost de 1566 quan es va col·locar la primera pedra de la Torre del Cap del Riu, defensa contra els corsaris i que es va aprofitar per construir el far, que va començar a funcionar el dia 1 de març de 1852.

A l’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es va expropiar i es va destinar a construcció d’un Port Franc mai realitzat, i pot ser ja no tenim drets sobre aquest lloc, però com diem al títol l’historia no es pot expropiar i part de l’historia del nostre municipi es troba representada a aquest edifici; l’únic rastre, juntament amb la zona agrícola de Cal Trabal, de l’antic paisatge de la Marina.

Pot ser podriem fer alguna cosa,…

far llobregat2

Les dues imatges  s’han copiat del bloc Vida Marítima on podeu trobar més informació sobre el far. Segons aquest Bloc: Foto 1. El faro de Llobregat. De la Revista El Mundo Naval Ilustrado. Año 1.901. Pag.445. Foto 2. Vista del faro del Llobregat en el año 1.867. (Foto Laurent). Del libro Faros Españoles del Mediterraneo.

A aquest mateix bloc podeu trobar les següents entrades relacionades amb el far i amb la Marina de L’Hospitalet de Llobregat que va ser expropiada al 1920:

Anuncis

Juliol 26, 2009

L’illa dels Banyols

Després de l’entrada La platja de la Marina de L’Hospitalet, ara parlarem sobre el títol que dona Enrique Cortés Pinto al seu grup del facebook: Yo también creo que el Prat nos robó la playa. Cal dir que el que escriurem pot ser no sigui l’actualment acceptat  ja que algunes de les fonts que utilitzem tenen més de 40 anys, i clar,…

Fem una petita introducció: A l’any 908, tenim el primer document que parla del terme Vil·la Provençana, és un document de venda d’una casa de pagès i dues mujades del matrimoni Bonemir i Ermessenda a Radulf, fill de Guifré el Pilós (Compte de Barcelona). Provençana es trobava a l’actual barri de Santa Eulàlia, on posteriorment es va edificar l’ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, i va ser el primer nucli poblacional que segle a segle es transformaria en la nostra ciutat. (1)

A aquella època el terme més extens de la zona de la Marina (Des de Montjuïc fins al Llobregat, per sota de la zona del  Samontà i fins al mar) era el terme de Banyols, després teníem el terme de Port als peus de Montjuic i el de Quinça, a ponent. Banyols anava des de l’estany de Port, com dèiem situat als peus de Montjuïc, fins al Llobregat. Tot era terra d’estanys i aiguamolls, un delta en formació on el riu era el amo i on es podia traslladar o dividir-se en qualsevol moment.

Les denominacions d’aquests territoris canvien de segle en segle “El territori, durant els segles de l’Alta Edat Mitjana (segles V-X), era conegut amb el nom de Lacunaria, que significa terres de llacuna. D’aquí se’n deriva, en aquells segles en què es començava a parlar català, el concepte de Llanera, que procedeix del primitiu topònim Lacunaria. Després va passar a ser l’estany de Llanera, un gran estany que es trobava a la banda d’ El Prat. L’àrea compresa entre el riu i Montjuïc era anomenada Els Banyols -o estanyols-, denominació que va anar desplaçant-se cap a ponent i cap al sud, i va passar a la banda d’El Prat, sobretot després d’una mutació o d’un canvi de riu esdevingut a primeries del segle XIII. Curiosament, en aquells segles, la denominació de Prat s’aplicava al que després va ser la Marina de L’Hospitalet, avui Zona Franca, i posteriorment, ja per acabar, en finalitzar l’Edat Mitjana, la gent distingia entre el Prat deçà l’Aigua – que era la Marina de l’Hospitalet -, i el Prat dellà l’Aigua, de l’altra banda de l’aigua, que era l’actual Prat” (2)

superficie de l'illa de bunyols

Límits de l'antiga illa de Banyols

Estany Illa i la Ricarda1946i2001

La llacuna de L'Illa que es pot apreciar a la primera imatge aèria de l'any 1947, aquesta llacuna tenia una forma rectilínia amb una longitud de 900 metres, tenia diferents embarcadors entre els canyissars del seu voltant i el seu origen fou un antic braç del riu Llobregat al voltant del segle XVI i fou inicialment coneguda com l'Albufera Entre els anys 1972 i 1973 , aquesta llacuna va ser assecada per situar-hi el desaparegut càmping Cala Gogó com es pot apreciar en la següent imatge aèria de l'any 2001. A la dreta de la imatge es pot observar també la llacuna de La Ricarda.

En aquells moments el Llobregat anava més o menys per a on al mapa hem dibuixat en blau,  era la Riera Vella o Llobregat Vell, i es calcula que  va existir entre els anys 1080-1490, encara que cada vegada portava menys aigua. Hem trobat varies versions d’aquest recorregut, sembla ser que partia del meandre de la Marrada, entre Sant Boi i Cornellà; després al nucli del Prat de Llobregat passava pel “carrer Major, plaça de la Vila, carrer de Jaume Casanovas i antiga carretera de l’aviació” (3), i finalitzava a l’estany de l’Illa i/o de la Ricarda depenent de la font. També s’ha de tenir en compte que el límit de la costa ha anat variant, i que per exemple al segle XI es trobava més enrere.

“A aquest segle es constaten també canvis en la trajectoria del riu i la documentació diferencia entre el Llobregat Vell i el  Llobregadell, una de les branques de la seva desembocadura. La branca principal marcava el límit del territori amb la parrròquia de Sant Boi fins al segle XII,” (4)  “Pels volts de 1211, el Llobregat fa un salt dels que acostuma, tal vegada ara més gros, i, allunyant-se cap a Montjuïc, agermana a el Prat una gran porció de terreny dels baixos anomenada Banyols o estanyols i que des d’ara hom coneixerà per Illa de Banyols, que seguiran, però, pertanyent a l’Esglèsia de Provençana” (5) Aquest nou riu funcionaria amb més o menys canvis des del 1211 fins al 2004, encara que abans de 1695 la desembocadura es trovaba més al nord i es deia Riu Fech (6). Al plànol el trobareu de color verd

l’Illa de Banyols per tant és un territori aïllat, inhòspit, amb frondosos boscos de ribera a les vores del riu i platges amb enormes camps de dunes amb maresmes inundables, amb uns camins que si existien es desfeien amb la pluja i les inundacions deixant incomunicats als pocs masos, ja que era pràcticament despoblat, es registren unes 29 cases a l’any 1359 (7) i 16 al 1516 (8).

Històricament, el Prat sorgí de l’ermita de Sant Pau, bastida enmig de la plana a l’any 1283 per tal d’assegurar els serveis religiosos als pobladors de la part central del delta, però encara no ens trobem al Prat de Llobregat jurídicament parlant, ja que aquest municipi es va crear a l’any 1721; on ens trobem és a Sant Boi. A l’any 1544 els pagesos del Prat de Sant Boi i del Prat dellà l’aigua, de Provençana van demanar la creació d’una parròquia pròpia sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, i per tant s’independitzaven de la parròquia de Provençana, deixant el que seria L’Hospitalet. Les raons eren clares “per mor de les riuades i la distànica no poden complir amb els preceptes religiosos, sobre tot a l’hivern, i demanan la creació d’una esglèsia a la plana amb categoria de parròquia segregada de Sant Boi i Provençana i servida per les quaranta famílies en qualitat de filigresos. El papa ho aprova i publica la butlla” (5)(9),… però no seria tan fàcil ja que els rectors de Sant Boi, Provençana i Santa Coloma de Cervelló, no volien perdre els impostos i van aconseguir paralitzar la construcció de l’església fins a l’any 1556, quan després de tres sentències de Roma els rectors que s’oposaven ja no van poder fer res. Aquesta església es va fer en pocs mesos i no va durar molt, ja que una riuada se la va emportar, però el que es volia, la parròquia, ja estava feta.

Actualment La Bunyola, que correspon a l’antiga Illa de Banyols,  juntament amb l’Albufera i la Ribera són els tres districtes del Prat de Llobregat. Com veieu està molt antropitzada, però encara queden algunes zones naturals que poden recordar-vos  el que heu llegit.

Documents consultats:

febrer 13, 2009

1617, l’any del diluvi

anydeldiluvip

Les inundacions dels dies 3 i 4 de novembre de l’any 1617 van ser les més catastròfiques de les quals es tenen notícies, van afectar a gairabé a totes les conques de Catalunya, i des de llavors el 1617 és coneix com l’any del diluvi. A la Marina de L’Hospitalet, on actualment es situa el nostre barri “diverses masies quedaren enderrocades i la collita – ja en sacs – es perdé nadant aigües avall,  i la riuada espatllà la torre militar del Cap del Riu, de la que caigué un tros de muralla,  «cosa impossible als hòmens», segons el cronista barceloní Bruniquer” (1)  “Al Delta, el Llobregat sobreeixí i l’ocupà tot, però en una alçada abans mai – ni mai més – assolida, que arribà fins als pisos superiors de les masies. La deposició d’un dels testimonis és escruixidora: «estiguerem tres ho quatre dies tots coberts d’aygua casi fins al segon sostre de les cases y avia en dit Prat»(2). Si voleu conèixer més de primera ma podeu llegir a Miguel de Valdeosero, correu a caball del rei.

graficos

Però realment quina quantitat d’aigua portava el Llobregat a aquella riuada?.

Els científics actuals han tingut que recórrer a documents antics com el que mencionava abans o be a l’anàlisi dels sediments deixats pel riu en aquell moment i que s’hagin pogut trobar intactes a l’actualitat. Els últims estudis mostren que el cabal va arribar fins als 4680 m³/s a Monistrol de Montserrat i per tant seria més alt a la nostra alçada del riu, ja que s’haurien afegit les aigües dels rius, rieres i torrents que es troben entre Monistrol i nosaltres.

La riada més important del segle XX va ser la del 20 de setembre de 1971, amb 3080 m³/s mesurats a Martorell i que a Bellvitge va tenir molta incidència ja que va  obligar a desallotjar a 80 famílies dels baixos (D’aquesta ja parlarem en un altre article més llargament)

Fa poc, eliminant tota resta de vida, s’ha aconseguit elevar fins a 4000 m³/s  la capacitat hidràulica del tram entre el pont de l’autovia C-31 fins al pont de Mercabarna, aquest valor és el que es considera un període de retorn de 300 anys.  Això s’ha aconseguit mitjançant  l’endegament del riu, la retirada i substitució del pont de la RENFE, paral·lel al nou pont de l’AVE. Cal dir que la zona d’inundació del Llobregat al seu tram final també pot absorbir un cabal màxim d’uns 4000 m³/s.

No hem trobat la quantitat d’aigua que pot absorvir el pont de la C-31 (Gran Via), i tampoc com afectarà la canalització del riu ja realitzada a l’extensió de les zones inundables properes al barri, ja que l’Agència Catalana de l’aigua es troba modelitzant la zona amb les noves dades. Ja informarem.

Amb aquest petit text el que volem dir és que encara que el riu sembli  domesticat, encara no les tenim totes amb nosaltres i que encara mereix el nostre respecte.

  • (1) Jaume Codina. L’Hospitalet del Llobregat 1573-1632. Publicacions de la Ponència de Cultura de L’Ajuntament de L’Hospitalet, 1970
  • (2) Jaume Codina. Delta del Llobregat, La Gent del Fang. Editorial Montblanc, 1966
  • (3) Les fotografies i dibuixos dels ponts de Martorell i del Pont de Vilomara són d’una presentació sobre el canvi climàtic de Mariano Barriendos, un expert en aquesta inundació.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.