Associació de Veïns de Bellvitge

Desembre 14, 2009

Primer disseny del barri de Bellvitge

Fa uns mesos vam mostrar el que consideràvem el primer disseny del barri de Bellvitge, ara hem trobat un altre, que per la data de publicació necessàriament és anterior, les imatges que veieu aquí es van publicar al 1956, al núm. 27 de la revista Cuadernos de Arquitectura, i  l’altre projecte te data d’aprovació d’abril de 1960, això vol dir que haurem de corregir el text de l’entrada anterior,… (el posarem en quarantena)

Aquestes impressionants fotografies són de la maqueta del primer Bellvitge. Aquest Bellvitge molt més dens i amb edificis de menys alçada va estar al cap dels tècnics i gobernants de l’època des de 1955 fins a 1960. Aquest període va anar més o menys així:

El 20 d’octubre de 1955 la Comissió d’Urbanisme de Barcelona va aprovar el “Plan de adquisición de terrenos a los fines de poder ofrecerlos urbanizados a las personas y Empresas interesadas u obligadas en la construcción de viviendas, de acuerdo con las disposiciones que regulan el Primer Plan Nacional de la Vivienda. entre los terrenos escogidos figura el llamado Polígono de Bellvitge”

El 3 de desembre de 1955 s’encarrega la redacció del Pla d’ordenació urbana del polígon, desprès de que van rebutjar fer-ho els tècnics municipals, als tècnics de la Gerencia del Pla Comarcal, Antonio Perpiñà Sebrià (arquitecte), Aurelio González Isla (enginyer de camins) i José María Puchades Benito (enginyer industrial)

El 20 d’abril de 1956 la Comissió d’Urbanisme aprova inicialment el pla i el deixa a informació pública i es reben unes deu esmenes. A l’agost s’envia el pla a la Jefatura de Obras Públicas, i a l’octubre a la Confederación Hidrogràfica del Pirineo Oriental per que facin el seu informes.

El 21 de febrer de 1957 es realitza la suspensió per un any del atorgament de llicències de parcel·lació i edificació al Polígon de Bellvitge.

El 31 d’octubre de 1959, Inmobiliaria Ciudad Condal SA demana redactar de nou el Pla. El 21 de novembre de 1959 la Comissió d’Urbanisme accepta que es redacti un nou pla per l’immobiliària, que és el que vam mostrar equivocadament com a primer, i que com es pot observar és diferent a l’actual Bellvitge.

Novembre 8, 2009

La tristíssima història dels murals de Commeleran (post ampliat)

commeleranfamiliacuyas

Institut Cartogràfic de Catalunya. Familia Cuyas, anys 60

Aquest segle l’ermita de Bellvitge es va restaurar tres vegades als anys 1958-60, al 1977 i al 1993. Avui parlarem d’alguns aspectes de la primera, que va estar originada per la seva destrucció als inicis dela Guerra Civil, el 19 de juliol de 1936. Finalitzada la guerra, amb l’objectiu de reconstruir i revalorar l’ermita i el seu llegat artísitic i monumental, es va formar el Patronat de Santa Maria de Bellvitge, que estava presidit al moment de la restauració per l’alcalde de la ciutat, Ramon Solanich Riera i el reverend Josep Homar Duran, aconsellats pel mossèn Manuel Trens encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal, Manuel Puig Janer, el qual, a més de reconstruir la capella, hi afegí uns porxos a tramuntana i a migdia, i la decoració interior al pintor Joan Commeleran i Carrera que va pintar uns murals a l’absis i parets frontals de llevant.

Segons el llibre Abans de L’Hospitalet “Les obres es van finançar gràcies a intensives campanyes de recollida de donatius, que van afavorir l’organització d’actes diversos com ara subscripcions, exposicions i d’altres activitats. Van ser moltes les families de la ciutat que van fer donacions importants, com els Campreciós, que van donar una campana, o els Layola Rovira, que van regalar la font”

Segons La Vanguardia del dia 13 de desembre de 1960: “Mucho se ha llevado ya a término, limpiándose ei edificio de sus construcciones parasitarias, decorándose él arco triunfal y el fondo del ábside con unas magníficas pinturas de Juan Commelerán y terminando otros detalles. Pero falta más aún, y a fin de obtenerlo ha sido abierta una suscripción, que no hay duda ha de ser cubierta con espontánea generosidad por entidades y particulares. Pero además siendo la ermita de Bellvitge uno de los lagares más simpáticos y entrañables para la devoción y el solaz de los barceloneses, que acuden allá muy a menudo y especialmente el lunes de Pascua, los dias de San Isidro Labrador y el día de Santa María de Bellvitge, Que es el 8 de septiembre [La festa major de Bellvitge conserva aquesta data], aparte de todas las demás fiestas de precepto, a Barcelona se traslada el interés por la pronta restauración. Por ello se está preparando una exposición-subasta de dibujos de nuestros más renombrados artistas, que ¡os han cedido generosamente para la más pronta recaudación de los fondos necesarios. La subasta tendrá efecto el día de cierre de la exposición de dichos dibujos, que será inaugurada el próximo sábado en la sala de Galerías «Syra»”

Segons La Vanguardia del dia 03 de gener de 1961: “Sigue abierta en la sala de exposiciones «Syra». la exposición de dibujos cedidos por numerosos de nuestros mejores artistas a beneficio de la restauración de la bella ermita de Bellvitge. situada en Hospitalet de Llobregat. junto a la autopista de Castelldefels, y que es lugar de reunión de excursionistas y devoto centro de piedad para multitud de personas. Son particularmente devotos de ta Virgen de Bellvitge, además de los hijos y vecinos de la ciudad de Hospitalet, muchos ciudadanos barceloneses, habiendo sido testigo de esta devoción ¡as capillas que dedicadas a la misma existieren en las calles del Hospital y de !a Espadoria, La piedad por dicha imagen sé extiende igualmente a las poblaciones del Prat, de Cornella, de San Baudilio, de Gavá, de Viladecans, etc. De los dibujos expuestos —que son alrededor de 150— recordamos en este momento las firmas de Federico Lloverás, Rafael Benet, Bosch-Roger, Olga Sacharoff, Miguel Villa, Juan Commelerán, Jaime Mercadé, Evaristo Mora, Pedro Pruna, Juan Serra, Eduardo Castells, Emilio Ferrer, Grau Sala, José Obiols, J. Hurtuna, Tharrrats, Perrín, Surós, Oms, Maciá, Ollé Pinell, Florit, Aguilar Moré, Anita Sola de Imbert, Mes tres Cabanes, D. Caries, Grau Santos, Vidal Goma, José Granyer, Castanys, Passarey, Camps Arnau, José Simont, «Cese», etc., etc. y actualmente se siguen recibiendo todavía nuevas aportaciones. La mayoría de obras tienen señalados precios mínimos. Sobre este particular puede señalarse como revelador del interés del público, el que a los pocos minutos de la inauguración se ofrecieron 2.000 pesetas por un cuadro de Obiols,  que imcialmente estaba valorado en mil. La exposición permanecerá abierta hasta el día 12 de enero.”

Joan Commeleran i Carrera (Barcelona, 1902-Barcelona, 1992) va ser il·lustrador de llibres i paisatgista d’estètica naïf que es dedicà també als temes religiosos. Va pintar murals a l’església de l’Hospital de Canet de Mar, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Vilassar de Mar, a l’església de Sant Miquel de Montblanc, a l’església parroquial de Maçanet de la Selva, Santa Maria del Mar a Barcelona, a Sant Cugat, a Benissanet,…

“Pintura la suya, grave y meditada, empapada de una sensibilidad más adusta que meliflua, más autéticamente tierna que melindrosa, que si bien se hace cargo de los accidentes, los valores, las estructuras y los acordes del mundo real, se diría que éste no es para el pintor otra cosa que el vehículo por el cual se nos comunican sentimientos y sensaciones mucho mnás trascendentes” Així definia Juan Cortes la pintura de Commelerán a La Vanguardia del 26 d’abril de 1964.

Segons el llibre Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat una inundació “danyà notablement les pintures murals del presbiteri, però no van ser arrencades ni restaurades a la restauració de 1977, sinó que hom va permetre que es perdessin irremissiblement”  Segons l’Enciclopedia CatalanaUna part de les pintures que decoraven l’interior d’ençà de la penúltima restauració, de Joan Commeleran, han passat al Museu” [d’Historia de L’Hospitalet de Llobregat]. Segons el llibre Abans de L’Hospitalet van ser unes goteres les que van malmetre bona part de les pintures murals.

Actualment el Patronat de Santa Maria de Bellvitge no existiex però amb les mateixes finalitats existeix el grup “Amigos de la Ermita”, que es va crear com a grup dins de la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge després de la restauració de 1993.

A continuació unes imatges de la restauració copiades del bloc sobre l’historia de Bellvitge de Jose Serrano

commeleranjoseserrano2

"Pintura del arco triunfal en avanzado estado de ejecución-ermita Bellvitge 1960 - foto hoja parroquial". Com es pot observar, manca pintar el fons de l'ábside.

commeleranjoseserrano

Imatge del casament de Paquita Fontanals i Enric Prats, l'any 1960 - probablement copiada del llibre l'Abans de Mireia Mascarell, un llibre extraordinari amb 4000 fotografies de la nostra ciutat des de 1890 a 1965. ISBN: 84-95550-29-6. Editorial Efadós.

commeleranjoseserrano3

"restauración del campanario de la ermita de Bellvitge 1959"

estat actual

Aspecte actual, fotografia copiada de la web lamp.es

Una pregunta final: Algú sap per què  les  mares de deu de Bellvitge de 1914, de 1960, i l’actual son diferents? i aquesta d’aquí sota, que sembla la mateixa del 1960, on estava quan es va fotografiar?, l’altar és diferent,…

blog.lnk

Fotografia de l'altar de la Mare de Déu de Bellvitge, anys 50-60. Copiada d'un article a la venda al lloc web todocoleccion

Octubre 22, 2009

Primer disseny del barri de Bellvitge (En quarantena)

entero

Text per reescriure,… veure nova entrada del 14.12.2009

detalle1pdetalle2pdetalle3_detalle41

Els usos del sol que es descriuen al plànol de situació següent estan basats en el Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y Su Comarca, aprovat el 3 de desembre de 1953. Es poden observar moltes diferencies respecte al que existeix avui. Però es interessant que on la Plataforma per a la conservació de la zona agrícola de L’Hospitalet de Llobregat i contra l’especulació immobiliària demana que es conservi íntegrament la superficie de tota la zona agrícola, ja estava previst un gran parc urbà, des de Bellvitge fins al Llobregat i per sota de la Gran Via (Avenida de José Antonio Primo de Rivera), des del ferrocarril. La zona esportiva anava a un altre lloc, fins i tot les instal·lacions de la RENFE. El districte econòmic eren habitatges,…

situacion

Bloc a WordPress.com.