Associació de Veïns de Bellvitge

Abril 18, 2010

S.O.S Can Trabal – S.O.S Rambla Cinemes

L’esperit de defensa del nostre patrimoni, de la nostra historia, de les nostres arrels hospitalenques sembla que va renaixent mica en mica; com deia Jaume Codina, era una qüestió de temps, però també d’amor. Amor, sensibilitat, respecte pels que van ser abans aquí, ja que la seva història és també la nostra. Hom deia que no existia per tal de que no féssim memòria d’un espai, d’un paisatge molt més humà, esclafat per la cobdícia d’uns pocs a l’últim mig segle; però els records son tossuts i no és fàcil acabar amb ells.

El dia 7 d’abril 500 persones van plantar-se davant del Cinema Rambla per tal de fer un homentge a una part important dels seus records, de la seva història, del seu patrimoni, que deixava d’existir amb 55 anys de presència a la ciutat. El 24 de maig de l’any passat 500 persones més anaven des de la plaça de l’Ajuntament fins la última zona agrícola de la ciutat per reclamar el mateix. La resposta de l’ajuntament ha estat quasi la mateixa, “no hi han diners per això”,… era d’esperar.

Ahir com una espècie d’alineació astral el cinema i la zona agrícola es van unir. El JISH, l’Associació Joves per la Igualtat i la Solidaritat va concedir al film SOS Cal Trabal (dirigit per Fran Menchón i David Casademunt, amb la col.laboració d’Esquerra l’Hospitalet) el premi al millor curtmetratge dins del Metropol’his, i això és molt important per que farà arribar més lluny aquest crit d’auxili en forma d’imatges, i pot ser entre tots podrem parar aquesta nova agressió a la ciutat.

Tan lluny, que pot ser podrem veure aquest curt davant del Cinema Ramblas, ja que la plataforma per la seva defensa està preparant un cinema a la fresca allà mateix, i per tant és molt probable que el Rambla i el nostre passat agrícola es tornin a veure les cares després de molts anys.

Una altra cosa, en aquest mateix sentit, des de l’entorn de l’AV de Bellvitge s’ha creat una pàgina al facebook per desempolsar imatges del nostre passat, però tenim problemes per alimentar-la: moltes d’aquestes imatges es troben engarjolades a l’arxiu municipal, es a dir, podem anar allà a veure-les però no poden sortir a internet i assolir la seva total llibertat, encara que sigui sense ànim de lucre i amb l’objectiu de donar a conèixer la història a la pròpia ciutat. Amb les dels llibres estem igual, hem aconseguit alguns permisos d’autors, i hem de demanar a d’altres; també, ens confessem, hem publicant imatges de llibres antics, d’hemeroteques, biblioteques i cartoteques digitals, així que no sabem si ens engarjolaran també a nosaltres per alliberar imatges.

En fi, si teniu fotografies que creieu que darrere tenen una història interessant per la ciutat, preferiblement anteriors a 1980, i les voleu alliberar amb nosaltres, tenim un petit espai al facebook que esperem fer créixer entre tots: L’Abans (desitgeu-nos sort!)

febrer 28, 2010

Imatge de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat de finals dels 60

Si piques es fa gran!. Del llibre Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps de Pau Vila i Lluís Casassas. Ed. Aedos, 1974

gener 11, 2010

José Medina Conde

José Medina Conde i el Far del Llobregat

Ja sabeu que des d’aquestes pàgines intentem reivindicar el coneixement del territori històric de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, hem parlat de la platja de l’Hospitalet, de Ca l’Anguilero, i d’altres llocs per sempre perduts, però hi ha alguns, com el sector de Cal Trabal o el Far del Llobregat (La Farola) que encara existeixen. Ja hem fet algunes entrades dedicades a aquest edifici i gràcies això hem tingut la sort de contactar amb part de la família d’una de les persones que durant més de 40 anys van dirigir aquest edifici, José Medina Conde, i que pot ser recorden molts veïns de Bellvitge i de tot l’Hospitalet, que anaven a la platja a banyar-se o be treballaven a prop, ja que al costat del far també existia un bar sota terra, que s’havia fet servir de dipòsit d’armes i fortí a la Guerra Civil. Si voleu podeu escriure els vostres records o idees aquí sota.  

En breu construirem un grup al facebook que tractarà sobre aquest edifici amb unes fotografies realment fantàstiques que ens han facilitat des de la seva familia, però per ara podeu consultar el grup de La Marina de l’Hospitalet.

Desembre 22, 2009

Un peix estrany a la desembocadura del Llobregat

Avui continuem amb la sèrie d’entrades històriques sobre el territori de l’antiga Marina de l’Hospitalet de Llobregat, territori del que com ja sabeu sols queda la zona agrícola de Cal Trabal, la resta és gris formigó. També sabreu que l’Hospitalet tenia una platja, que  anava des de la desembocadura del Llobregat (l’actual no, una altra que també es troba sepultada) fins direm a, més o menys, mig camí de Montjuïc.

La petita historia que mostrarem avui l’hem treta del diari La Renaixensa del 24 de setembre de 1897 i va succeir a aquesta antiga desembocadura del Llobregat. No és un història de pirates o de contrabandistes com vam prometre a l’agost,… en aquest text trobareu el relat del descobriment d’un peix estrany, famolenc de carn cristiana amb un cap i una pota de caiman dins seu!!! No direu que no fa por!

Desembre 5, 2009

Rèquiem per l’última zona verda verge de l’Hospitalet

Cal Masover Nou, masia en greu estat de conservació, patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat i dels seus ciutadans

Avui al diari El Periódico surt com a carta destacada del dia un text d’Antoni Garcia, un veí de l’Hospitalet de Llobregat:

“Com a veí de l’Hospitalet, reclamo a l’alcaldessa, Núria Marín, la conservació de la zona agrícola i verda situada als àmbits de Feixa Llarga-Cal Trabal i la Marina, i rebutjo el projecte urbanístic de construir edificis d’oficines i hotels en aquests terrenys, reservats com a zona verda. He de recordar a la senyora alcaldessa que al diari informatiu número 42 de l’ajuntament, amb data de 17 de març de 1997, el llavors alcalde, Celestino Corbacho, va manifestar que la Marina seria l’oasi agrícola de l’Hospitalet, que es rehabilitarien les masies i que es crearia un centre d’educació mediambiental.

Vaig creure en Corbacho i crec en Marín. Per això demano explicacions sobre el compromís citat. I ho faig perquè veig que s’ha convertit en paper mullat.

L’Hospitalet és una de les ciutats de més densitat de població de tot Europa, i Cal Trabal (que té un gran valor ecològic) és l’última zona verda verge que ens queda. Allà hi ha el 80% de la fauna i la flora del municipi, i el seu espai forma part del marc fluvial del delta del Llobregat, lloc clau en la ruta migratòria de les aus. Cal Trabal també és l’últim reducte agrícola de l’Hospitalet. Si la ciutat perd aquests espais, haurà perdut la seva identitat. I a Cal Trabal, a més a més, hi ha la masia de Can Masover Nou, que és patrimoni històric. Els ciutadans tenim dret a saber quins acords ha firmat l’alcaldessa amb els constructors. Segons l’ajuntament, no hi ha cap projecte, però un informe desfavorable del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat ho desmenteix. Aquest informe ratifica l’oposició de la Plataforma Salvem Cal Trabal. No vull més ciment, ni requalificacions especulatives”

Diari informatiu al que fa referència Antoni Garcia. A la fotografia es pot veure el mas de Cal Trabal. Si piqueu podeu entrar a la resta de la noticia

Novembre 24, 2009

Dues accions per a Cal Trabal i una exposició itinerant

Aquest cap de setmana Els Verds-Esquerra ecologista van publicar a diferents medis una carta oberta a l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat on reclamen respecte per l’última zona agrícola de la ciutat, per Cal Trabal; d’altra banda Esquerra Unida i Alternativa presentarà la seva proposta de reordenació del sector de Cal Trabal a l’auditori Barradas la setmana que ve, el dia 01.12.2009. Per últim volem presentar el bloc resultant d’una exposició itinerant sobre horts urbans que està realitzat l’Stefanie Fock per Catalunya, Espanya i Europa, i on una part està dedicada a la lluita per evitar que part de l’última zona agrícola del nostre municipi quedi sepultada sota encara més formigó.

si piqueu es fa més gran!!

Novembre 19, 2009

Ca l’Anguilero (post recuperat del dia 03.08.2009)

desembocadurariu

Recorregut final del riu Llobregat a l'any 1912. Josep Salvany i Blanch, Fons Fotogràfic Salvany. Biblioteca de Catalunya.

ca l'anguileror1i2

Postals de Casa del Anguilero del llibre "Imatges retrospectives de la Marina" de Julio Baños Soria

Ca l’Anguilero, Cal Anguilero, Casa Anguilero o Casa del Anguilero era una masia que es trobava a tocar de la llera del Llobregat, a la Marina de L’Hospitalet, que feia de restaurant,  i era famosa pels menjars d’anguiles i els sucs de la cocció d’aquestes (1)

Els fruits de les terres de cultiu properes a la casa, la pesca al riu i la caça als camps propers eren la matèria prima del menjador.

Els diumenges els amos feien excursions pels caçadors que volien anar a caçar a la Podrida i Cal Arana, desprès a mig dia tornaven i menjàvem al restaurant. Hem deixat el text d’una d’aquestes excursions a principis de segle.

L’hemeroteca de La Vanguadia i a altres documents de les primeres dècades del segle XX es troben plens d’anuncis d’excursions que s’organitzaven a Barcelona per anar-hi. Venien en  moto, en bicicleta o caminant, moltes vegades des de Casa Antunez on parava el tramvia; creuaven les platges de Can Tunis o de la Marina,  i paraven a Ca l’Anguilero per dinar.

I així va ser durant molts anys fins que la gran riuada del dimarts 25 de setembre de 1962 se la va emportar juntament amb part de les terres. Avui es trobaria a on el Passatge de Suez del ZAL es troba amb la llera antiga del riu. Podeu veure també la seva situació a aquest plànol de 1914, ja publicat el dia 23.07.2009

Anguilerolosdeportes17121904“A la desembocadura del riu Llobregat hi havia de tot, l’aigua baixava molt neta i en l’últim tram del riu hi havia molts llobarros, llíseres, carpes i moltes anguiles, i és clar, jo amb la meva barca passava les hores pescant” (…) “Fa molts anys que no queden anguiles al riu. Abans el riu era un indret de vida amb molts ocells, peixos, caragols i demés animalets, donava gust passejar per les riberes. Ara això s’ha convertit en una claveguera, i els pocs animalets que hi volten, com les focheres i els ànecs marxen fugint de la fortó de les aigües. Això fa vint anys que es va acabar; el que abans era vida, avui és mort. Ho sento jo, que he viscut tota la meva vida a la vora del riu, ara no hi vull mirar”(2).

A l’any 2004, al document D8 de la Planificació de l’espai fluvial de les conques del Baix Llobregat i l’Anoia (2004) menciona “Anguilla anguilla (anguila). Espècie que entra als estuaris de tots els rius europeus; la seva distribució es veu limitada per la presència de grans preses. A Catalunya l’entrada d’angules als rius es dóna de novembre a desembre. En les aigües dolces, la seva alimentació és omnívora i detritívora. Només s’ha capturat al Llobregat des d’Abrera fins a St. Vicenç dels Horts en densitats baixes o moderades (46–240 ind/ha)” (…)

Al febrer del 2006 es van traslladar uns 30.000 peixos que ocupaven la llacuna que es va formar a l’espai de l’antiga desembocadura del Llobregat, des del Pont de Mercabarna fins al mar. Va afectar a carpes, anguiles, llisses i llobarros; que es van retornar a diferents punts del riu. Les anguiles van anar des del pont de Mercabarna cap amunt (4)

De fet la població de l’anguila europea es troba en recessió des de fa anys, sols queda un 1-2% de la població original, degut a la captura il·legal, a la sobreexplotació i a que és un peix que no cria en captivitat. Existeix un Conveni CITES (Convención sobre Comercio Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Salvaje) de l’UE  per tal de recuperar-la i es troba dins de la llista de WWF/Adena que va publicar al 2008 com a espècie a protegir. Si voleu conèixer més

Altres documents consultats:

  1. Camps, Josep. Un litoral perdut, del Cap de riu al Remolar, V Curs d’Historia del Prat, Amics del Prat, 2000
  2. Miñarro, Juan. Entrevista a  Ramon Lluch Rigola, Revista Delta Llobregat, núm. 213, julio-agosto 1997
  3. Hemeroteca de la Vanguardia,… diversos diaris 1906-1921
  4. Vilaweb, La Generalitat comença a traslladar els 30.000 peixos que viuen en el tram afectat per la canalització del Llobregat, Europa Press, 17.02.2006
  5. El escrit “Excursión á ca l’Anguilero” de M.Artemán és de la publicació Los Deportes del 17.12.1904

Novembre 2, 2009

Cal Trabal: Dictamen de la Comissió Cívica del Patrimoni del Baix Llobregat

ccpbl

El Plenari de la Comissió Cívica del Patrimoni del Baix Llobregat del dia 28.01.09 va acceptar a tràmit la petició del Centre d’Estudis de L’Hospitalet de Llobregat per considerar que, malgrat l’adscripció administrativa de l’Hospitalet en la comarca del
Barcelonès, des del punt de vista del territori geogràfic i històric, el terme municipal de
l’Hospitalet forma part indestriable de la vall baixa del Llobregat.

En data 02.10.2009 va signar el seu Dictamen amb 9 conclusions, i com veureu, com ja ho va fer el Departament de Medi Ambient i Habitatge, també ens donen la raó:

1. Volem posar de manifest d’antuvi que, en l’opinió de la CCPBL, el planejament d’un territori tant delicat com la vall baixa del Llobregat i, especialment, el seu marge esquerra (l’Hospitalet, Cornellà, St. Joan Despí…) s’hauria de fer des d’una perspectiva global del territori que, tot i tenint en compte els interessos concrets de caràcter local, sigui capaç d’assumir la projecció de valors que es generen des d’aquella perspectiva global, com l’excessiva densificació, la necessitat de recuperar les zones de ribera del curs baix del Llobregat, la recuperació dels traçats bàsics d’un territori històricament agrícola i industrial (Canal de la Infanta, espais agrícoles significatius, corredors verds de relació intermunicipal, colònies i complexos industrials, etc.), la preservació dels aqüífers, etc.

2. En aquest sentit, tot i que és legalment correcte treballar a partir dels paràmetres de planejament urbà establerts pel PGM, En el cas de Can Trabal hi ha un debat previ que no es deuria obviar, com és el del valor patrimonial de les activitats històriques i la necessitat d’incorporar-les al planejament territorial, respectant l’estructura fonamental del territori afectat, les peces arquitectòniques singulars que conté i la seva relació amb el conjunt del territori. Aquest és, al nostre entendre, un debat previ, que podria, fins i tot, posar en qüestió les qualificacions urbanístiques assignades fa 40 anys pel PGM. La inclusió inicial de Can Trabal en la delimitació del Parc Agrari del Baix Llobregat, era una mostra “no consumada” d’aquesta possibilitat.

3. En aquest sentit, la Comissió Cívica de Patrimoni del Baix Llobregat (CCPBL) considera que l’activitat agrícola mantinguda fins ara en l’espai anomenat “Feixa Llarga – Can Trabal” i els diferents elements i edificis referencials d’aquest passat agrícola tenen un alt valor patrimonial, en tant que és la darrera possibilitat, en un municipi urbanísticament “colmatat” com l’Hospitalet, per mantenir viva la referència a l’important passat agrícola del municipi. I que, prèviament a la planificació específica d’aquest espai, cal obrir un estudi, i si cal un debat, sobre aquesta dimensió patrimonial i com hauria de condicionar el seu planejament, es mantinguin o no  finalment les qualificacions del PGM.

4. L’aplicació de criteris convencionals de planejament estrictament urbà, reduint el debat al manteniment d’una zona verda o de parc urbà, sense plantejar-se que estem tractant la darrera zona d’activitat agrícola existent en un municipi que, en els darrers 50 anys ha anat minvant contínuament una activitat que va donar vida i configuració al municipi al llarg dels primers 1000 anys de la seva història, és poc raonable des del punt de vista d’un planejament respectuós amb el patrimoni, en el sentit que la CCPBL defensa (no limitat a la salvaguarda de peces singulars descontextualitzades, sinó igual a un continuum que lliga el planejament actual amb la història real dels pobles, a través de la conservació de vestigis significatius, tant naturals, com ocupacionals, artístics, arquitectònics o infrastructurals).
5. Cal dir, a més, que una de les resultants del planejament estudiat és la pràctica descontextualització de dues de les tres masies que es conserven en aquesta zona (criteri no present en l’actual Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat). Una es trobaria ubicada al mig d’una zona industrial, donant cara a la carretera del Mig i físicament separada dels camps (seria com el cas de Can Manso a Cornellà), l’altra quedaria rodejada pels nous edificis que es construirien davant de l’espai de l’Hospital de Bellvitge.

6. Tanmateix, cal tenir en compte en aquest debat previ que caldrà definir un marc adequat de viabilitat i d’adequació d’aquesta activitat agrícola que proposem mantenir, tenint en compte el context real en que s’haurà de desenvolupar:

i. Cal estudiar les possibilitats de la propietat actual dels terrenys agrícoles per assumir els reptes de continuïtat d’aquesta activitat. O, en el seu defecte, com es podria plantejar l’assumpció d’aquest projecte (28 Ha., segons el CEl’H) per la iniciativa pública o comunitària.

ii. Al marge del tema de les propietats i de la titularitat, creiem que el marc natural per la viabilitat de la gestió d’aquest projecte seria el “Parc Agrari del Baix Llobregat”. Caldrà veure, però, en quines condicions el podria assumir. I no té sentit que tanquem la possibilitat d’altres alternatives.

iii. Sembla obvi, i així ho reconeix el propi CEl’H, que no es tracta de perpetuar un conjunt d’explotacions agrícoles convencionals (probablement inviables en aquest lloc i en les actuals condicions de l’activitat agrícola), si no un conjunt d’activitats agrícoles amb un alt valor afegit, tan a nivell social com ambiental, i, sobretot, de la pedagogia sobre la història i l’activitat agrícola adreçada a les escoles i als ciutadans, en general. Per tant, amb una important activitat de visites informatives i experimentals.

iv. Finalment, ens cal fer notar que, en el context de la densificació demogràfica de l’Hospitalet, aquest espai verd, tot i que sigui plenament agrícola, ha de garantir una oferta de repòs, de passeig i d’oci natural a la ciutadania, en general. En aquest aspecte, valorem adequadament els raonaments de l’Ajuntament sobre el caràcter urbà de la zona, tot i que no creiem que les qualificacions del PGM hagin de ser la referència principal.

7. Les estratègies per a la viabilitat econòmica d’aquesta operació, així com la seva convivència amb altres projectes col·lindants, com el “Biopol” a partir dels hospitals de Bellvitge i “Duran i Reinals”, son tot un altre afer, davant del qual la CCPBL vol també aportar el seu punt de vista en relació amb l’afer patrimonial que ens ocupa, sense entrar en el detall d’alternatives que no li corresponen:

i. Per la informació disponible, sembla que l’operació d’autoritzar un fort aprofitament immobiliari en una part de la zona, prèviament qualificada com a 6c, tindria un objectiu principalment econòmic (fer possible la cessió a l’Ajuntament per part dels promotors de tots els terrenys, ara en explotació agrícola, així com la seva urbanització). Pel que fa a la relació amb el Biopol, no sembla que la ubicació de concessionaris de cotxes en aquesta àrea tingui gaire a veure amb el desenvolupament d’aquell projecte. A part de la dimensió utilitària (realització del “parc”), sembla que de cara al Biopol seria millor pensar en reserves per a la implantació d’activitats científiques i empresarials. En qualsevol cas, no ens consta que els 7 edificis de PB+14+àtic siguin fruit d’un estudi de necessitats del Biopol.

ii. Malgrat que aquesta operació estaria parcialment compensada per la transformació en 6c de la zona anteriorment qualificada de 9 (protecció de sistemes), segons la proposta de l’ADU, la nostra opinió és que l’impacte d’aquesta actuació immobiliària, tal com ara està plantejada (inclòs en la proposta de l’ADU) és fortament contradictori amb l’activitat que considerem que cal plantejar en aquest espai i comporta un sever impacte paisatgístic. Caldria, doncs, repensar aquesta proposta, tant des del punt de vista econòmic, com des del punt de vista de la possible ubicació dels desenvolupaments immobiliaris requerits pel Biopol .

iii. La proposta, per altra banda, de donar continuïtat a la zona industrial actual, al llarg de la carretera del Mig, restant un altre espai a la zona, encara que activitats provisionals (aparcament de camions, deixalleria) l’hagin ocupat parcialment “de facto” durant els darrers anys, ens sembla incoherent amb el principi expressat al principi del dictamen: planejar aquests espais delicats, amb una visió de conjunt del territori i no només des d’interessos locals. Efectivament, només la consolidació d’aquest espai com a verd (agrícola), totalment o parcialment, pot deixar una porta oberta a la recuperació d’espais col·lindants del municipi de Cornellà, afavorint la salvaguarda d’un espai de ribera (així com de corredors verds que puguin connectar els diversos municipis, en aquest cas, amb Can Mercader de Cornellà i Remunta / Can Buixeres de l’Hospitalet) que compensi les greus insuficiències d’aquest territori de la vall baixa del Llobregat, altament densificat.

iv. Ens sembla, en canvi, altament interessant l’estudi aportat per l’ADU, contemplant un replantejament del sistema viari d’aquest nus, amb la continuïtat de la Gran Via, la recuperació d’accessos al riu des de l’Hospitalet i, conseqüentment, la recuperació d’importants zones verdes (que, per altra banda, estan pendents de definició concreta). És, al nostre entendre un bon exemple de planificació viària en el territori i des del territori.

8. Les consideracions bàsiques d’aquest dictamen estan també avalades (en uns o altres aspectes) per documents, com el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet, l’Agenda 21 de l’Hospitalet de Llobregat, el Pla Especial de Protecció i Millora del Parc Agrari del Baix Llobregat i, recentment (2 de juny de 2009), pel “Document de Referència” del Serveis Territorials de Barcelona del Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre la “Modificació del PGM en els àmbits de Feixa Llarga-Cal Trabal i La Marina, als Municipis de l’Hospitalet de
Llobregat i d’El Prat de Llobregat”.

9. Hem de dir finalment que aquest és un tema complex i delicat i que, en conseqüència, al marge del present dictamen, requeriria la valentia d’emprendre una nova planificació més participativa (societat civil hospitalenca, Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat, propietaris, Ajuntament i, si es considera interessant per les parts, la pròpia CCPBL estaria disposada a aportar-hi els seus punts de vista), que garanteixi l’estudi i el debat previs sobre el valor patrimonial de la zona, però també les condicions de viabilitat i un planejament sensat i equilibrat. L’esperança de la CCPBL és haver contribuït a identificar els aspectes patrimonials essencials a ser tinguts en compte en la revisió d’aquest planejament.

Agost 19, 2009

Les finques expropiades de les marines

rm84471

Si piqueu es fa enorme! Copiat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Data:1911. Bellvitge limitaria amb el plànol a l'extrem superior esquerra.

Ja portem uns dies agafant-nos a l’historia de la Marina de L’Hospitalet per emplenar el nostre bloc, per ara no hi ha moltes notícies i tothom està de vacances, així que tornem una altra vegada al llarg espai de temps en que els blocs i torres de Bellvitge encara no havien aterrat com a OVNIs als camps de cultiu. Avui hem tret de l’Institut Cartogràfic de Catalunya un mapa de 1911 on es poden veure els límits de totes les finques que van ser expropiades per construir un Port Franc , aquell que mai es va arribar a materialitzar però va servir com a base de l’actual port i de la Zona Franca.

El plànol que vam mostrar el dia 23.07.2009 era de 1914, uns anys posterior, pot ser per això o per diferències a les fonts d’informació utilitzades hem trobat moltes variacions als noms de les cases, per exemple,  Casa Patirem es transforma en Casa Pelicán al de 1914. Tampoc queda clar la llengua que s’utilitza en cap dels dos mapes i sembla que escriuen els noms tal com sonen, i depèn de l’oïda de l’escriptor surt el que surt: Casas de Gardiman, en aquest seria Casa Gardimany, o la Casa La Grant, aquí seria Casa Lagran,…

No només surt la Marina de L’Hospitalet sinó que també la de Sants. Aquesta última ens porta des de la Riera Blanca (entre les finques “3 al 9” i la 24) cap a Montjuïc, on trobem Casa Antunez o Can Tunis. Pot ser també farem alguna entrada de la marina veïna: de l’hipòdrom, de l’estany del port, de les extraccions de sorra, de la Perla de la Mediterrània,…  i per que no de tot el Delta del Llobregat?!?,…  acabem de començar, mica en mica ens trobarem amb guerrillers, pirates, contrabandistes,… Tenim de tot!

Juliol 26, 2009

L’illa dels Banyols

Després de l’entrada La platja de la Marina de L’Hospitalet, ara parlarem sobre el títol que dona Enrique Cortés Pinto al seu grup del facebook: Yo también creo que el Prat nos robó la playa. Cal dir que el que escriurem pot ser no sigui l’actualment acceptat  ja que algunes de les fonts que utilitzem tenen més de 40 anys, i clar,…

Fem una petita introducció: A l’any 908, tenim el primer document que parla del terme Vil·la Provençana, és un document de venda d’una casa de pagès i dues mujades del matrimoni Bonemir i Ermessenda a Radulf, fill de Guifré el Pilós (Compte de Barcelona). Provençana es trobava a l’actual barri de Santa Eulàlia, on posteriorment es va edificar l’ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, i va ser el primer nucli poblacional que segle a segle es transformaria en la nostra ciutat. (1)

A aquella època el terme més extens de la zona de la Marina (Des de Montjuïc fins al Llobregat, per sota de la zona del  Samontà i fins al mar) era el terme de Banyols, després teníem el terme de Port als peus de Montjuic i el de Quinça, a ponent. Banyols anava des de l’estany de Port, com dèiem situat als peus de Montjuïc, fins al Llobregat. Tot era terra d’estanys i aiguamolls, un delta en formació on el riu era el amo i on es podia traslladar o dividir-se en qualsevol moment.

Les denominacions d’aquests territoris canvien de segle en segle “El territori, durant els segles de l’Alta Edat Mitjana (segles V-X), era conegut amb el nom de Lacunaria, que significa terres de llacuna. D’aquí se’n deriva, en aquells segles en què es començava a parlar català, el concepte de Llanera, que procedeix del primitiu topònim Lacunaria. Després va passar a ser l’estany de Llanera, un gran estany que es trobava a la banda d’ El Prat. L’àrea compresa entre el riu i Montjuïc era anomenada Els Banyols -o estanyols-, denominació que va anar desplaçant-se cap a ponent i cap al sud, i va passar a la banda d’El Prat, sobretot després d’una mutació o d’un canvi de riu esdevingut a primeries del segle XIII. Curiosament, en aquells segles, la denominació de Prat s’aplicava al que després va ser la Marina de L’Hospitalet, avui Zona Franca, i posteriorment, ja per acabar, en finalitzar l’Edat Mitjana, la gent distingia entre el Prat deçà l’Aigua – que era la Marina de l’Hospitalet -, i el Prat dellà l’Aigua, de l’altra banda de l’aigua, que era l’actual Prat” (2)

superficie de l'illa de bunyols

Límits de l'antiga illa de Banyols

Estany Illa i la Ricarda1946i2001

La llacuna de L'Illa que es pot apreciar a la primera imatge aèria de l'any 1947, aquesta llacuna tenia una forma rectilínia amb una longitud de 900 metres, tenia diferents embarcadors entre els canyissars del seu voltant i el seu origen fou un antic braç del riu Llobregat al voltant del segle XVI i fou inicialment coneguda com l'Albufera Entre els anys 1972 i 1973 , aquesta llacuna va ser assecada per situar-hi el desaparegut càmping Cala Gogó com es pot apreciar en la següent imatge aèria de l'any 2001. A la dreta de la imatge es pot observar també la llacuna de La Ricarda.

En aquells moments el Llobregat anava més o menys per a on al mapa hem dibuixat en blau,  era la Riera Vella o Llobregat Vell, i es calcula que  va existir entre els anys 1080-1490, encara que cada vegada portava menys aigua. Hem trobat varies versions d’aquest recorregut, sembla ser que partia del meandre de la Marrada, entre Sant Boi i Cornellà; després al nucli del Prat de Llobregat passava pel “carrer Major, plaça de la Vila, carrer de Jaume Casanovas i antiga carretera de l’aviació” (3), i finalitzava a l’estany de l’Illa i/o de la Ricarda depenent de la font. També s’ha de tenir en compte que el límit de la costa ha anat variant, i que per exemple al segle XI es trobava més enrere.

“A aquest segle es constaten també canvis en la trajectoria del riu i la documentació diferencia entre el Llobregat Vell i el  Llobregadell, una de les branques de la seva desembocadura. La branca principal marcava el límit del territori amb la parrròquia de Sant Boi fins al segle XII,” (4)  “Pels volts de 1211, el Llobregat fa un salt dels que acostuma, tal vegada ara més gros, i, allunyant-se cap a Montjuïc, agermana a el Prat una gran porció de terreny dels baixos anomenada Banyols o estanyols i que des d’ara hom coneixerà per Illa de Banyols, que seguiran, però, pertanyent a l’Esglèsia de Provençana” (5) Aquest nou riu funcionaria amb més o menys canvis des del 1211 fins al 2004, encara que abans de 1695 la desembocadura es trovaba més al nord i es deia Riu Fech (6). Al plànol el trobareu de color verd

l’Illa de Banyols per tant és un territori aïllat, inhòspit, amb frondosos boscos de ribera a les vores del riu i platges amb enormes camps de dunes amb maresmes inundables, amb uns camins que si existien es desfeien amb la pluja i les inundacions deixant incomunicats als pocs masos, ja que era pràcticament despoblat, es registren unes 29 cases a l’any 1359 (7) i 16 al 1516 (8).

Històricament, el Prat sorgí de l’ermita de Sant Pau, bastida enmig de la plana a l’any 1283 per tal d’assegurar els serveis religiosos als pobladors de la part central del delta, però encara no ens trobem al Prat de Llobregat jurídicament parlant, ja que aquest municipi es va crear a l’any 1721; on ens trobem és a Sant Boi. A l’any 1544 els pagesos del Prat de Sant Boi i del Prat dellà l’aigua, de Provençana van demanar la creació d’una parròquia pròpia sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, i per tant s’independitzaven de la parròquia de Provençana, deixant el que seria L’Hospitalet. Les raons eren clares “per mor de les riuades i la distànica no poden complir amb els preceptes religiosos, sobre tot a l’hivern, i demanan la creació d’una esglèsia a la plana amb categoria de parròquia segregada de Sant Boi i Provençana i servida per les quaranta famílies en qualitat de filigresos. El papa ho aprova i publica la butlla” (5)(9),… però no seria tan fàcil ja que els rectors de Sant Boi, Provençana i Santa Coloma de Cervelló, no volien perdre els impostos i van aconseguir paralitzar la construcció de l’església fins a l’any 1556, quan després de tres sentències de Roma els rectors que s’oposaven ja no van poder fer res. Aquesta església es va fer en pocs mesos i no va durar molt, ja que una riuada se la va emportar, però el que es volia, la parròquia, ja estava feta.

Actualment La Bunyola, que correspon a l’antiga Illa de Banyols,  juntament amb l’Albufera i la Ribera són els tres districtes del Prat de Llobregat. Com veieu està molt antropitzada, però encara queden algunes zones naturals que poden recordar-vos  el que heu llegit.

Documents consultats:

Pàgina següent »

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.