Un text que parla del Poble Sec

El Paral·lel al 1910, amb el Café Español a l'esquerra, i a la dreta el Poble Sec més proper al port.

El tema de debat d’aquesta setmana al nostre/vostre grup del facebook, no és un tema com els que normalment oferim, en aquest cas és una proposta de lectura per tal de ser comentada, com al col·legi. Concretament és un TEXT DE JÚLIA COSTA, mestra, escriptora i veïna del Poble Sec de Barcelona. Tracta sobre la percepció d’aquesta dona del seu barri, tant sobre temes d’actualitat com del passat.

Convidem a parlar sobre el que diu, ja que hem trobat molts fets comuns, salvant les distàncies, entre les històries i l’actualitat del Poble Sec i del nostre barri. A veure que penseu vosaltres,… (si és possible feu els comentaris al fòrum del facebook, sinó aquí sota)

Deixo un fragment (però s’ha de llegir el text sencer):

“Fa uns dies discutia amb una persona més jove que jo que em repetia la cançoneta que vinc escoltant gairebé des que era petita, que el barri empitjora, que es degrada, que hi ha més problemes. Més problemes que quan? Els anys setanta el barri, com la societat, va viure una revifalla important, amb iniciatives culturals de tota mena, també. Els vuitanta ens van portar el desencant en molts àmbits, al barri moltes botigues van tancar, eren els anys de l’augment de les drogues dures i no era estrany veure persones punxant-se en alguna portalada, aquell no era un problema exclusiu del Poble-sec, jo treballava a L’Hospitalet de Llobregat i també havia vist coses semblants per allà. Molts comerciants grans deixaven les botigues. Concretament a la meva escala, al carrer d’Elkano, vam tenir un problema amb una colla -del país, alguns d’ells del barri- que comerciaven amb droga. Recordo que en aquella època també veïns del carrer Rosal van protestar per problemes de seguretat, en aquella zona s’hi havia establert una banda de lladres, aquests crec que peruans, que eren, precisament els qui treballaven a les autopistes. Per la Plaça del Sortidor, segons a quines hores, feia por de passar-hi, hi havia unes colles de jovent mig marginal, (del país, per cert), que feien por. Era una època en la qual la vida associativa anava una mica de baixa. Personalment, i amb la perspectiva que em dóna haver nascut al barri i haver-hi viscut tota la vida, amb algun breu parèntesi, crec que va ser de les pitjors”